La Vanguardia (Català-1ª edició)
Irlanda tem els riscos del Brexit
Fa gairebé un segle que els 500 quilòmetres que van de Derry a Dundalk, un paisatge de prats verds i turons ondulants que semblen acabats de treure d’una postal i on ningú hauria trencat mai cap plat, són la frontera de la discòrdia. Des que Michael Collins va firmar el tractat Angloirlandès del 1921, i va accedir a la partició d’Irlanda i la possibilitat que els comtats de l’Ulster amb majoria de població unionista optessin per quedar-se sota els auspicis de la corona britànica. Després d’això va venir la independència, la guerra civil d’Irlanda, l’assassinat de Collins, el naixement de l’IRA i, molt de temps després, uns enfrontaments (els
troubles) que van costar la vida a més 3.600 persones.
Si a primera vista el color de la frontera entre l’Ulster i la República d’Irlanda és el verd, en la realitat és el vermell. El vermell de la molta sang vessada a les granges de Donegal on els provisionals torturaven sospitosos de delació, a les voreres de les carreteres de Tyrone on soldats de l’exèrcit britànic llençaven els cossos dels suposats terroristes que mataven, als hotels de Fermanagh o Monaghan on bombes republicanes i lleialistes van segar la vida de civils que celebraven un casament o un bateig, a les platges de Down on de tant en tant apareixen encara els ossos dels desapareguts de l’IRA, segrestats fa quaranta anys i de qui mai més no s’ha tornat a saber res, als boscos d’Armagh on paramilitars protestants o membres del Royal Ulster Constabulary (RUC, l’antiga policia de la província) executaven simpatitzants nacionalistes sense cap contemplació.
Però aquesta idíl·lica línia de separació, fins gairebé el canvi de segle, trencada per posts fronterers i torres d’observació de l’exèrcit, va deixar de vessar sang el 1998 amb els acords del Divendres Sant, potser l’èxit més gran de Tony Blair. Les dues últimes dècades la frontera de la violència es va convertir en la frontera de la prosperitat. Els grangers van rebre subsidis tant del govern britànic com de la Unió Europea, i els més espavilats se les van empescar per cobrar de totes dues bandes (les vaques entraven per la República i sortien per l’Ulster, o viceversa, i feien caixa als dos llocs). Els supermercats i comerços van aprofitar les fluctuacions de la moneda, els de l’Ulster s’omplien els caps de setmana d’irlandesos quan baixava la lliura, i al revés quan baixava l’euro. I passava el mateix amb les gasolineres. Només saps que ha passat d’un costat a l’altre perquè de sobte, si t’hi fixes, les línies de la carretera estan pintades d’una altra manera, els senyals de circulació tenen una estètica diferent, o el límit de velocitat és en milles en comptes de quilòmetres. S’anuncia una oficina de canvi, o un se n’adona que el banc de Castlederg és un Barclays, quan fa uns minuts el del carrer Gran de Ballybofey era un Bank of Ireland.
Fa dues dècades, quan es va firmar la pau, les unitats especials de l’exèrcit britànic (SAS) van fer les maletes, els paramilitars de l’IRA van amagar o van lliurar les armes, les tanquetes del RUC van deixar de patrullar les carreteres secundàries i tothom feliç i content, era impossible imaginar que el 2017 el Regne Unit decidiria abandonar la Unió Europea. I que aquells 500 quilòmetres que van de Dundalk a Derry, passant per pobles amb noms tan poètics com Crossmaglen i Middletown, o Ballyconnell i Castleblayney, es va convertir en l’única frontera terrestre entre la Gran Bretanya i la resta de la UE. Potser fins i tot en una frontera ideològica entre el populisme nacionalista del Brexit i Donald Trump, i l’Europa de la cooperació, les democràcies liberals i les institucions transnacionals.
Com serà d’aquí uns anys aquesta frontera de ziga-zagues, on la carretera entra i surt d’un país a l’altre fins a quatre o cinc vegades en menys de vint quilòmetres, amb centenars de punts fronterers invisibles, que tant ha costat d’apaivagar? Continuarà sent una frontera tova, digital, patrullada amb càmeres de seguretat però sense barreres ni agents, com el govern britànic diu que “mirarà de fer”? O serà dura ihi haurà un retorn al passat, amb cues quilomètriques i fileres interminables de camions (la creuen 10.000 al dia) per anar de la República a l’Ulster i viceversa? Com afectarà l’economia i el comerç? I el procés de pau?
És –juntament amb el sorteig de la Champions, les curses de cavalls i la forma dels equips de futbol gaèlic– un dels principals temes de discussió el dia de Sant Patrici als pubs guarnits amb tricolors irlandesos i oferta de dues pintes de Harp o de Guinness al preu d’una durant la happy hour,
Amb el Brexit, la línia divisòria entre l’Ulster i la República també serà la separació entre el Regne Unit i la Unió Europea. Com afectarà el comerç i la pau?
el mateix a Garrison que a Glencoo, a Swanlinbar que a Derrylin, a Pettigo que a Auchnacloy, al nord que al sud. El Brexit i les seves conseqüències impactaran de manera encara impredictible sobre la vida dels habitants de la regió, encarar que els irlandesos tinguin dret al passaport britànic, i els de l’Ulster a l’irlandès, fruit encara de la vella relació colonial.
A Derry (o Londonderry com diuen els unionistes), Tommy Smith, conductor d’autobús, desfila religiosament cada estiu per celebrar el dia del 1688 quan els joves protestants de la ciutat van bloquejar les portes de la muralla per impedir l’entrada de les tropes del rei catòlic Jaume II. És votant del DUP, l’únic partit de l’Ulster partidari del Brexit: “Si som un Regne Unit hem d’actuar com indica la paraula, i si la sortida d’Europa és el millor per al conjunt, doncs cal impulsar-la amb totes les conseqüències. No podem ser ostatges de les amenaces del Sinn Féin (principal partit republicà i antic braç polític de l’IRA) sobre un suposat perill que torni la violència. Si hi torna, serà perquè ells ho volen, els terroristes no es reformen així com així. Però estem preparats per plantar-los cara com calgui”.
El conjunt de l’Ulster va votar per un 56% a un 44% a favor de la permanència a la UE, amb els protestants dividits i els catòlics aclaparadorament en contra del Brexit. En l’actualitat funciona amb un govern provisional, ja que el Sinn Féin va forçar eleccions –amb el pretext d’un escàndol de mala gestió relacionat amb un programa energètic– per capitalitzar l’augment de la seva popularitat en el marc de l’actual incertesa.
En les eleccions recents el bloc nacionalista va guanyar per primera vegada més escons que l’unionista, i el Sinn Féin es va quedar a només un del DUP. “El Brexit justifica un referèndum per determinar si els nord-irlanmúsics desos volem continuar formant part del Regne Unit encara que ens quedem fora de la UE, o bé reincorporar-nos a la República un segle després de la partició i acabar definitivament amb el domini imperial anglès”, assenyala el seu diputat Mickey Brady, que representa a l’Assemblea de Stormont el comtat fronterer de Newry i Armagh, fortalesa republicana.
Els empresaris estan molt preocupats per la perspectiva d’un Brexit dur, que crearia una disfunció entre les tarifes en els productes britànics i de la resta de la UE, i obligaria a fer alguna mena de control al pas de mercaderies entre l’Ulster i la República, si no a la mateixa frontera, sí als ports i aeroports de l’illa, o als controls duaners situats a diversos quilòmetres de la frontera mateixa. En el pitjor dels escenaris, fins i tot hi podria haver campaments de refugiats esperant l’entrada al Regne Unit, a l’estil Calais. És el cas, per exemple, de Rory Bealham, que té una botiga de calçat al centre comercial de Middletown: “Cobrem de manera indiferent en lliures i en euros, igual que tothom, fins i tot els captaires i els de carrer –diu–. Els ordinadors i les caixes enregistradores estan preparades per això, i els clients igual venen de Dublín que de Belfast. Tot el que siguin complicacions ens vindrà malament, reduirà els marges de guany i el volum de negocis, i hauré d’acomiadar treballadors. Tots hi sortirem perdent”.
Els agricultors i ramaders estan dividits segons línies religioses, tribals i polítiques. “La sortida de la UE ens pot alliberar de la burocràcia aclaparadora que ens asfixia, i potser hi sortim guanyant”, diu Jackie Bowe, la granja del qual subministra ànecs als restaurants xinesos de tot el Regne Unit. Tommy Conan, amo d’una planta processadora de productes lactis a Warrenpoint, hi està totalment en desacord: “La gent –assenyala– s’oblida molt aviat que Irlanda del Nord rep 400 milions anuals d’euros en subsidis de la Unió Europea, i que el 35% de les nostres exportacions són a la UE, i només el 10% a la resta de la Gran Bretanya. Algú es pot creure que Theresa May, en la seva infinita generositat, ens compensarà d’aquestes pèrdues? Si als 600 milions de litres de llet que anualment travessen la frontera se’ls imposa una tarifa del 45% com a resultat d’un Brexit dur, el negoci se’ns en va en orris”.
La preocupació i la incertesa són iguals al sud que al nord de la frontera, als comtats de Leitrim, Monaghan, Sligo i Louth (República), que als de Down, Armagh, Fermanagh o Tyrone (Ulster). Irlanda travessa la seva pròpia crisi política, amb el taoiseach (primer ministre) a punt de dimitir també per un escàndol intern: la persecució pel seu partit d’un agent que havia denunciat abusos en la policia i a qui van voler desprestigiar. I el gran beneficiari podria ser el Sinn Féin, que d’un partit marginal associat amb el terrorisme s’està convertint en el representant de l’esquerra, de les víctimes de l’austeritat i la globalització. “El turisme és una de les principals fonts d’ingressos, i cal que flueixi lliurement, sense una frontera incòmoda on et facin ensenyar el passaport i baixar del cotxe per veure si portes amagats cartrons de cigarrets que són sotmesos a menys impostos a la UE que a la Gran Bretanya”, opina Cian Gilroy, gerent d’un popular hotel a la rodalia de Belturbet.
Gairebé al final dels 500 quilòmetres de viatge per aquesta frontera verda i vermella, verd dels camps i vermell de la sang, hi ha el petit poble de Crossmaglen, feu republicà. Al cementiri hi ha enterrats combatents de l’IRA, i al tauler d’anuncis del pub de la plaça els periodistes trobàvem antigament missatges en clau amb l’hora i el lloc per entrevistar els dirigents de la banda armada. Avui el que s’anuncien són classes d’espanyol, de ioga i de guitarra clàssica, la venda d’un BMW amb 53.000 quilòmetres, i d’un tractor John Deere per treballar aquests camps resplendents però cruels, amb molta història a sobre, que aviat ja no seran de la Unió Europea.