Carmena contra el Patio Maravillas

La destitució de Mayer com a regidora de Cultura a Madrid és l’epíleg d’una revolució cultural fallida que es va començar a perdre el primer dia

Una guerra cultural perduda. Així jutgen alguns sectors de Podem la batalla entre l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, i la seva exregidora de Cultura, Celia Mayer, desplaçada a una nova regidoria d’Igualtat. Ara Madrid, la candidatura ciutadana que dona suport a Carmena, de la qual forma part Podem, havia de canviar l’articulació de la cultura madrilenya, dirigir-la cap als barris i el protagonisme veïnal, però la història es va torçar des de l’inici.

La dimissió de Guillermo Zapata, que havia de liderar l’àrea, va ser el primer revés. No només per la seva sortida, sinó pel motiu: un debat sobre l’humor negre a Twitter cinc anys enrere. El cessament i les disculpes de Zapata consagraven la idea de decòrum de l’adversari. Carmena va moure fitxa i aquell barem de pudor va passar factura a l’Ajuntament una vegada i una altra: la portaveu Rita Maestre va demanar disculpes davant el jutge per la seva protesta anticlerical a la Complutense, i l’alcaldessa va desautoritzar Mayer quan els sectors més conservadors i la Fiscalia van carregar contra una insolent obra de titelles programada per error com a activitat infantil en el carnaval. Els rivals, quan van veure que l’alcaldia era sensible al sobresalt, van voler moure fitxa amb la cavalcada del 2016.

Però aquella batalla perduda pel discurs és la part més visible d’un altre problema: la manca d’articulació de la política cultural. Gairebé ningú del sector aplaudeix la gestió de Celia Mayer, politòloga i investigadora social premiada, a més d’activista del Patio Maravillas, local okupa d’irradiació potent al barri de Malasaña, el més dinàmic i cool de la ciutat. Els agents del sector –productors, companyies, gestors, propietaris de sales– encara esperen una planificació. L’únic tret visible de la gestió de Mayer ha estat la capilarització cultural als barris i l’esforç per implicar els veïns, que ha fet que el sector se senti menyspreat com a interlocutor. Però a més de no haver aconseguit una impregnació de l’accent veïnal, els grans equipaments, pensats com a locomotores del discurs cultural, segueixen sense estratègia. Del Matadero al teatre Fernán Gómez o a El Español, tot han estat maldecaps.

El sector progressista de la cultura madrilenya –col·loquialment, “els de la cella”–, per generació, pròxim a Carmena, està furiós, però els agitadors de la cultura alternativa, del microteatre als espais de creació i activisme no estan més contents. Els agents culturals posen les seves esperances en el coordinador de l’alcaldia, Luis Cueto, mà dreta de Carmena i al capdavant de les grans infraestructures aglutinades en la societat Madrid Destino, perquè creuen que serà capaç de proposar una política cultural articulada, mentre que la figura de Zapata, que amb Mayer va tenir un paper crucial en la consecució de la candidatura ciutadana, torna a sonar com a dissenyadora de l’acció cultural de base. I de fons, les tensions d’aquesta casa de fieras del Retiro –expressió afilada d’un dels pares de la criatura– que és Ara Madrid, un veritable tour

de force per a podemòlegs tenaços, i la batalla per succeir Manuela Carmena, que ha promès que una i no més.