Amb els peus

Des del punt de vista biològic no hi ha dubte que el cos humà és una maquinària fascinant, una estructura força perfecta, integrada per un seguit d’òrgans vitals –cor, fetge, pulmons–, per uns altres que no ho són tant, com la vesícula, i fins i tot per uns tercers, prescindibles, les amígdales o l’apèndix. Aquest darrer, pel que sembla, lligat a la nostra lenta evolució en la qual sí que va exercir un paper per ajudar a digerir la cel·lulosa dels vegetals durs dels quals en èpoques remotes també ens alimentàvem.

Avui es tendeix a considerar que la salut es fonamenta en les bones relacions que estableixen entre si totes les nostres vísceres, en l’entramat d’ossos, músculs i articulacions, en les complexitats del sistema nerviós i de la circulació sanguínia, etcètera. En conseqüència, cap element és menyspreable ja que harmonitza amb la resta en aquest autèntic microcosmos que és el cos humà, del que ja van parlar els filòsofs de l’antiguitat.

Des del punt de vista cultural, per contra, la qüestió és diferent. Certs òrgans tenen molt més prestigi que uns altres. Des de fa segles, el cor es porta la primacia perquè simbòlicament implica els sentiments, especialment els amorosos encara que en temps llunyans es considerés que aquests tenien a veure amb el fetge. El cervell, espai que acull la nostra capacitat neuronal, això és, el lloc de la intel·ligència, no compta amb tantes referències artístiques com el cor esmentat tantes vegades.

El cor és la víscera iconogràfica per excel·lència la reproducció de la qual, bastant allunyada de la seva autèntica imatge, ha esdevingut emblemàtica. Dibuixat a manera de triangle invertit de color vermell passió i divulgat per tot l’univers com a símbol de l’afecte més pur i arrelat, implica una declaració d’amor. Un “t’estimo” amb majúscules encara que aquest t’estimo no es dirigeixi només a persones sinó a coses qualssevol. La publicitat ha sabut aprofitar la icona al costat de noms de ciutats, monuments, plats nacionals, bolquers infantils o conserves d’espàrrecs. Tant hi fa. Prova d’això és que el dibuix del cor, en diferents grandàries, partit, traspassat per una fletxa i fins i tot amb un llaç s’ha incorporat a la col·lecció d’emoticones i és una de les imatges més usuals entre els qui es comuniquen per WhatsApp.

El triomf del cor simbòlic té a veure, em sembla, amb el fet que al llarg de la història de la humanitat el raciocini s’ha vist relegat pels sentiments molt més elementals i més fàcils de desencadenar. Cosa que els populistes d’avui i de sempre saben molt bé, ja que per a moltes persones el penso doncs existeixo té menys interès que el sento doncs em deixo conduir pel sentiment en el qual fins i tot sóc capaç de basar la meva identitat.

Pel que fa a les nostres extremitats, cames i peus, braços i mans, no hi ha dubte que l’excel·lència va lligada a les superiors. En altres èpoques es considerava que la cintura establia una mena de frontera que marcava la línia divisòria entre l’alt i el baix, el noble i el innoble. Els òrgans genitals situats tan prop de les vísceres excrementals, de les parts pudendes, implicaven aspectes negatius. Una concepció que el cristianisme va heretar de la filosofia grega i va consolidar relacionant-la amb el pecat. No debades es va arribar a considerar que el diable sentia predilecció pels òrgans genitals i a través d’ells exercia la seva possessió infernal.

La tradició cultural d’Occident i en particular la literatura i la pintura han fet prevaldre les parts del cos humà considerades nobles fins fa poc per sobre de les altres. Així, per exemple, hi ha moltíssimes més al·lusions a les mans, blanques, en conseqüència joves i no malmeses pel treball, delicades, suaus, virtuoses, nobles etcètera, etcètera, que als peus, malgrat que han estat considerats fetitxes eròtics.

Els usos lingüístics també atorguen prevalença a les mans per sobre dels peus. Hi ha en les nostres llengües romàniques moltes més referències positives a les extremitats superiors que a les inferiors. Fer-ho amb els peus, entrar amb mal peu, ficar els peus a la galleda, treure els peus del solc, saber de quin peu coixeja, treure els peus del plat, són només unes poques referències no per cert encomiàstiques. Enfront de les moltes favorables a les mans: estar en bones mans, tenir la mà trencada, amb la mà al cor, donar una mà, posar la mà al foc. Tractantse de mans, fins i tot tenir mà esquerra es considera positiu. Però hi ha encara més aspectes, ja que comptem amb expressions lexicalitzades de caràcter religiós: mà de sant, alçar les mans al cel o a la mà de Déu… Referirse al peu de Déu segurament en l’època en què s’encunyà mà de Déu hagués estat considerat blasfem. No obstant això, avui els científics asseguren que va ser l’evolució dels peus la que va generar la de les mans i aconseguir ser bípedes ens va fer més intel·ligents, superiors i diferents a la resta de mamífers. En conseqüència, tal vegada caldria rebutjar les expressions que es refereixen de manera negativa als peus i atorgar-los la categoria que es mereixen.

Caldria rebutjar les expressions que es refereixen de manera negativa als peus i atorgar-los la categoria que es mereixen

JORDI BARBA