La tribu d’un

Tal vegada perquè soc persona de moltes persones, només penso amb claredat quan estic sola

Avoltes, em regalo una miqueta de solitud. Ho vaig escriure fa temps en aquesta mateixa columna, i avui em permeto el ritornello, després d’unes setmanes en les quals he gaudit de sobredosi d’humanitat. Els coneguts, els amics, la densa i present família que m’acompanya pel recorregut, tots ells formen part d’aquest llibre de la vida que escric a línies tortes. Per sort, soc una tribu de molts, i tot el meu món gira entorn d’ells, la meva gent, la meva xarxa de protecció, la meva xutada d’amor. No imagino el camí en solitud, perquè el camí té sentit, justament perquè el transito amb ells.

Tanmateix, encara que els enyori al minut de no tenir-los, de tant en tant necessito estar sola. És cert que és una solitud amb trampa, intermitent, escollida entre la bullícia d’una vida compartida. Ho va dir bellament Gustavo Adolfo Bécquer, i és paraula de poeta: “La solitud és molt bonica... quan es té algú a qui dir-li”. I els qui tenim molts algú podem permetre’ns aquest luxe de somiar amb una estoneta de silenci i absència, sense cap altre soroll que el ressò dels nostres pensaments. A més, com va dir Lucía Bosé amb la seva tendència al sarcasme, “no hi ha res més pesat que la família”, i segurament també hi ha alguna cosa d’això, un “fora tots” en algun moment de molts, un voler l’espai buit, el temps robat, el silenci… Quan finalment passa, quan la casa es queda sense ningú i l’embolic quotidià està més o menys controlat i de sobte, no se sap com, ells no hi són, la feina està feta, falta una estona per al següent i... zas... estàs sola, en el teu món, en el teu espai, amb les teves coses, i en aquell instant que no és res, només és això, un passejar per la casa en solitud, la felicitat et fa un pessic.

A més, hi ha la calma... Suposo que cadascú ho viu a la seva manera, però personalment dedico aquestes estones meves a suavitzar els ritmes, a temperar les pors, a recosir les ferides. Tal vegada perquè soc persona de moltes persones, només penso amb claredat quan estic sola.

Pot ser que sigui perquè no em faig trampes al solitari, descarnada amb mi mateixa, i en aquest punt de mirar-me i fer-me les preguntes adequades, aprenc i creixo. O senzillament gaudeixo, indolent, assaborint el tic-tac, com si se suspengués el temps. Quin maleït dimoni, el que va inventar la pressa! Però sigui per passejar el mirall interior, o per deixar-se portar, momentàniament alliberada del cavall desbocat al qual alguns pugem –més irresponsables que intrèpids–, el cert és que la solitud robada dona oxigen a la convivència, la densifica, la completa. No podria estar sense els meus, els meus còmplices, les meves respostes, els meus poetes en el prosaic camí de la vida. Soc perquè hi són, i sense ells no sé què seria. Però que em perdonin, els meus estimats, perquè de vegades necessito tornar a mi, sense ningú al costat, alimentant-me de la cadència i el silenci.