Qui és el pare?

Hi ha gent amb pares molt estranys. El dibuixant i cineasta francès Joann Sfar explica que el seu tenia un mètode intimidatori per influir en les nòvies que el fill escollia: “Un dia va posar el buga a 120 per hora i em va dir que ens estavellaríem contra un arbre si no deixava la Sandrina. Jo tenia setze anys”.

Ah, els pares. A Vargas Llosa –com en la cançó de Peret– li van explicar que el seu era mort quan, en realitat, se n’havia anat amb una altra, i el seu ensurt va ser majúscul el dia que, amb 10 anys complerts, l’hi van presentar. El va fitar espaordit, com si hagués vist un zombi i, des d’aleshores, va ser la persona a qui més va témer en aquest món, fins al punt que es va construir per oposició heroica a ell (li havia prohibit la literatura, per exemple). Després, el peruà enviaria els seus fills a estrictes internats anglesos i tindria seriosos conflictes amb ells, ja que un es va escapar del campus de Princeton, i l’altre se li va fer rastafari. Molts escriptors van creure que la paternitat els allunyaria del que veien com realment important: la seva vocació literària. Però, avui, la figura del paràs que escriu és molt habitual, de Rodrigo Fresán i Jordi Soler –que coincideixen els matins a la porta del Liceu Francès– passant per Jordi Carrión, Mathias Enard o Juan Gabriel Vásquez, experts a canviar bolquers i que, en diverses etapes, van passejar els seus cotxets de nadó pels carrers de Barcelona mentre les seves ments ordien les trames de futures novel·les.

La paternitat és font de profundes inseguretats. Els qui, davant el plor desconsolat dels nostres fills, ens vam lliurar, en una etapa equivocada de les nostres vides, al mètode Estivill, que pregona deixar-los bramar, vam veure la llum quan un accident –en el meu cas, la nena estimbant-se des de dalt de tot del bressol– ens va restituir al natural camí de l’afecte i l’atenció màxims.

Però no ens enganyem, ser pare és encara molt més fàcil que ser mare. Veiem cada dia com les empreses castiguen les nostres companyes i sabem que la discriminació laboral tan sols s’acabarà el dia en què, per llei, home i dona tinguin exactament el mateix permís d’obligat compliment.

Molts dels amics que vam jurar, en les nostres nits més salvatges, que no seríem mai pares, ara, en la maduresa, no trobem més gran plaer que quan els fills ens abracen i ens diuen que ens estimen, o quan senzillament riuen. De vegades, ens reunim i acabem sempre parlant d’activitats extraescolars, canviant-nos cromos de futbol i alegrant-nos de no haver fet cas a aquells inconscients que vam ser.