Missió o servei

La política té més de gestió i de servei a tota la societat que no pas de missió de part, d’apostolat o de tripijoc

Es diu Política, però s’hauria de dir Tribunals. Vet aquí una frase que els companys de Política de La Vanguardia repeteixen aquests dies referint-se al nom de la seva secció. La repeteixen perquè a les pàgines de Política s’amunteguen notícies sobre els processos del cas Nóos o de les targetes black, sobre la trama Gürtel, la del 3%, el cas Palau, el Pretòria, els inhabilitats del 9-N i d’altres. Va dir Bismarck que la política no és una ciència, sinó un art. Però, davant un repertori judicial com l’apuntat, es diria que té més de picaresca que de ciència, i poc o gens d’art, malgrat que en fa falta molt per exercir-la com cal; és a dir, a favor del bé comú.

Aquests i altres casos no ens agafen per sorpresa, perquè venen de lluny. Però la seva profusió desconcerta. La corrupció afecta tots els partits que tenen o van tenir poder. Ha danyat de manera constant el PP (casos Naseiro, Bárcenas, operació Púnica, etcètera), ha desacreditat el PSOE (cas Filesa, cas dels ERO d’Andalusia, etcètera) i ha maculat CDC (començant pels negocis dels fills de Jordi Pujol i continuant fins a la troca embullada del 3%, etcètera). Des de la transició, la justícia ha vist uns dos mil casos vinculats a institucions estatals, autonòmiques, provincials o locals.

Encara que hi ha ovelles negres –també n’hi ha blanques– en tots els ramats, els imputats d’aquestes causes solen respondre a les acusacions amb mitges veritats i evasives o assenyalant les faltes del rival amb la vana esperança que tapin les seves. Aquest costum reiterat propicia meritoris rècords de desvergonyiment polític, mentre incrementa la fatiga dels ciutadans i fa minvar la seva confiança en el sistema. És sabut que els qui s’aferren a una bandera sempre troben disculpa per a les malifetes dels seus. Per això, en lloc de creure’ls, potser és millor provar d’esbrinar i analitzar aquí els motius que els impulsen, primer, a equivocar-se i, després, a justificar-se.

Si ens cenyim als casos més recents trobarem, almenys, tres patrons de conducta per anar organitzant una taxonomia: el dels que creuen que, atesa la seva posició, tot els està permès; el dels descamisats que senten enveja, emergeixen a cops de colze des de nivells inferiors i s’abalancen sobre un tros del pastís. I, per últim, el dels que estan convençuts que tot s’hi val per la pàtria, ja sigui ficar la mà a la caixa, burlar-se de la llei o instal·lar-se en el desacatament.

Al primer grup pertanyerien condemnats com ara Iñaki Urdangarin, Miguel Blesa o Rodrigo Rato. És a dir, individus que pel simple fet d’habitar entre les classes altes creuen que el món els pertany. Aquesta mena de convicció està mancada de fonament. Els que la tenen i la posen en pràctica s’exposen a rebre càstigs severs. Perquè aquells que per formació, mitjans i oportunitats haurien de ser persones de conducta irreprotxable no poden comportar-se, en cap cas, com a egoistes, avantatgistes i penques.

Al segon grup pertanyerien subjectes com Francisco Correa o El Bigotes, que potser enlluernats pels abusos dels privilegiats, opten per grimpar, infiltrar-se per les esquerdes del sistema i contribuir a la seva voladura ètica, aquesta vegada des de la base. Són nouvinguts, arribistes, individus que van emigrar a la capital per buscar-se la vida, acaben arreplegant el que poden i són fins i tot convidats als saraus de l’elit.

Al tercer grup pertanyerien els que se salten les normes polítiques i econòmiques que regeixen la convivència embolcallantse en una bandera, i proclamant-se al servei d’una missió suposadament prioritària. Salvant totes les distàncies, això és el mateix que feien Elwood Blues (Dan Akroyd) i Jake Blues (John Belushi) a la pel·lícula The Blues Brothers, quan el primer va a buscar el segon a la sortida de la presó i el convenç per reunir la seva banda musical, anar de gira, guanyar diners i donar-lo a un orfenat. “No ens atraparan. Estem en una missió de Déu”, li diu l’il·luminat Elwood a Jake mentre corren en el seu cotxe perseguits per una patrulla de la policia.

A Catalunya coneixem bé aquesta via d’accés als tribunals, cavalcant missions divines o patriòtiques. Els independentistes creuen que estan en una missió que els permet astúcies, faltes o delictes. De vegades, com en el cas Palau, a risc de podrir totes les pomes reunides al mateix cistell: constructores, pares de la pàtria i pispes de tota la vida. De vegades, desatenent les lleis i mostrant arrogància davant els jutges, com ha fet Francesc Homs. De vegades, congelant el país en un fotograma, com si el procés independentista fos l’única cosa rellevant en la vida dels catalans. (Tanco els ulls i veig Mas i Homs, amb vestit negre, corbata, barret i ulleres de sol, en un cotxe a tota pastilla, com Elwood i Jake).

Els líders independentistes farien bé de recordar, si la doctrina que enterboleix la seva sensatesa encara no l’ha anul·lat, que la política té més de gestió i servei a tota la societat que no pas de missió partidista, d’apostolat o de caldo de cultiu del tripijoc.