Sentència per a la dissuasió

El Tribunal d’Estrasburg tendeix a avalar els tribunals nacionals i en el cas d’Espanya només ha acceptat el 0,87% dels més d’11.000 recursos registrats

L’aplicació del Codi Penal recull en els tipus delictius conductes que mereixen el retret social més gran. Però la punició –imposar una sanció– no ha estat mai l’únic objectiu d’una sentència penal. També ho és que a través de la condemna es procuri la reinserció del penat. I, sempre i més en determinats casos, la resolució judicial envia un missatge dissuasiu a la ciutadania, és a dir, indueix que es desisteixi del propòsit de delinquir, d’incórrer de nou i per altres actors, en comportaments, que jutjats, ja han merescut sanció. A més, les sentències penals fan fallida l’al·legació de la bona fe que d’altres podrien esgrimir respecte de fets similars prèviament jutjats com a constitutius de delictes i preestableixen que, per a supòsits idèntics, es presumeix que existeix un dol directe. Aquestes reflexions –totes i especialment la dissuasiva– caben aplicar-les a la sentència del TSJC de dilluns passat que va condemnar per desobediència a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.

La resolució que inhabilita per dos anys l’expresident de la Generalitat resol, no sense polèmica, però de manera solvent segons el parer de la majoria d’experts en la matèria, dos aspectes crucials. D’una banda, la concurrència de la desobediència a la providència del TC que va suspendre cautelarment el procés participatiu del 9-N del 2014, i d’una altra, la inexistència del delicte de prevaricació que el fiscal també imputava als acusats. Quant a la desobediència, el Tribunal ha deixat clar per què no era precís que es presentés una advertència de les conseqüències penals del desacatament a la providència del Constitucional –resultava òbvia l’ordre destinada a uns càrrecs institucionals assessorats jurídicament–, i quant a la inexistència de la prevaricació, els magistrats entenen que la conducta desobedient absorbeix la tipificació d’aquest delicte, sent d’aplicació el principi del non bis in idem (no doble sanció per uns mateixos fets), procedint la condemna per la primera imputació i l’absolució per la segona.

La sentència del TSJC és de mínims –alguns confonen aquesta qualificació amb la benevolència– perquè, segons una tècnica depurada, l’aplicació de les normes penals ha de ser restrictiva i no expansiva. A més, la resolució ha estat redactada sense cap càrrega emocional, és, per tant, una sentència freda, enfilada en un relat que eludeix digressions –obiter dicta– que poguessin carregar-la de contingut extrajurídic o polític i amb imprescindibles apel·lacions a la naturalesa de la democràcia i dels valors constitucionals en joc. En conseqüència és una decisió judicial que ni els mateixos condemnats no han sabut rebatre –almenys de moment– amb arguments convincents, a reserva que ho facin en el recurs de cassació que han anunciat. Aquesta sentència caldrà connectar-la amb la que dicti pròximament la Sala Segona del TS en el cas –similar però no idèntic– del diputat Francesc Homs.

El caràcter dissuasiu de la sentència del TSJC avisa que conductes que desobeeixin les resolucions –cautelars o definitives– del TC seran constitutives de delicte, que aquelles desobediències eventuals resultaran molt menys discutibles i es produirien amb un dol directe. De tal manera que els desacataments a l’òrgan de garanties constitucionals –per si hi n’havia dubtes– s’introdueixen en terreny del Codi Penal. O en altres paraules: el procés sobiranista, per molta que sigui l’astúcia amb què alguns pretenen haver-lo conduït, ha penetrat en una dinàmica irreversible perquè ha posat en marxa el mecanisme judicial de naturalesa penal del qual ja no hi ha manera de rescatar-lo. Queda, sí, la via del recurs de cassació al TS –altament improbable– i el del recurs d’empara davant el Constitucional que, en aquest cas, hagués d’admetre per la naturalesa tan excepcional de l’assumpte. I, després la instància europea, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.

Des del 1979 –any en què Espanya es va sotmetre al fur d’aquest Tribunal– s’han registrat més d’11.000 recursos dels quals més de 10.500 van ser inadmesos. I dels que es van dilucidar només el 0,87% van resultar contraris a les sentències de la justícia espanyola. Casos sonats: el dictamen favorable a la il·legalització d’Herri Batasuna i la revocació de la doctrina Parot, entre d’altres, sense oblidar el també malaguanyat recurs d’Arnaldo Otegi. Entre aquests casos i el del 9-N va un món, però la tendència d’Estrasburg és avalar les jurisdiccions nacionals i convé que –en aquella estratègia secessionista d’anar diferint la probabilitat dels èxits al futur immediat, que no acaba d’arribar mai– no es creïn, de nou, expectatives poc versemblants. Les que inclouen més certeses no són favorables a les tesis sobiranistes.

L’Estat és un paquiderm, lent però memoriós que com els elefants no s’aparta de la ruta una vegada l’ha iniciada. I l’espanyol és un Estat –desqualificacions a part– que disposa de mecanismes d’autoprotecció d’eficàcia garantida. En aquesta situació tan greu, no s’ha aplicat el mecanisme d’execució no punitiva i temporal de què disposa el mateix TC, criticat per la Convenció de Venècia, sinó el que aquest òrgan consultiu del Consell d’Europa propugna: l’actuació de la jurisdicció ordinària que distancia el Constitucional del compliment coercitiu de les seves sentències i manté així el seu caràcter de “jutge de les lleis” i d’“àrbitre neutral”. El Govern no va haver de reformar la seva llei orgànica i els magistrats del TC fan bé –i així ho continuaran fent– de remetre a la Fiscalia els possibles incompliments de les seves resolucions sense involucrar-se directament en la sanció dels desacataments.

En conclusió: una sentència de mínims, políticament letal per a Artur Mas i que envia un missatge dissuasiu i que, com era de témer, introdueix el Codi Penal en el desenvolupament del procés.