Souvenir de Barcelona

Any 2005. Barcelona acaba d’acomiadar sense gaires honors el Fòrum Universal de les Cultures. La capital catalana viu la crisi del Carmel i la popularitat de l’alcalde Clos, blanc fàcil de totes les crítiques, algunes de merescudes, moltes d’injustes, cau en picat. Les enquestes municipals mostren uns veïns preocupats sobretot per la gran afluència d’immigrants i per la inseguretat d’uns carrers que, a més, consideren bruts. El govern local, i en particular el PSC, intenta capgirar la situació per evitar que la ciutat se li escapi de les mans –una cosa que, afortunadament, és molt lluny de passar– i, sobretot, per evitar una forta clatellada en les eleccions del 2007. Ha arribat l’hora d’elaborar unes normes que fomentin la convivència a l’espai públic i que castiguin els incívics. El desembre del 2005 s’aprova l’ordenança barcelonina, que servirà de referència a les de moltes altres ciutats catalanes i espanyoles.

Dotze anys després, les inquietuds ciutadanes són unes altres: l’atur i la precarietat laboral. El turisme, que va parar el cop l’economia local en els pitjors moments de la crisi, comença a ser vist per una part no petita de la població com un problema i com a multiplicador de les dificultats per accedir a l’habitatge. Barcelona es considera a si mateixa una ciutat bastant segura i el temor de la immigració sembla que s’ha dissipat.

La foto del 2005 difereix notablement de la del 2017. Per tant, resulta raonable que el govern d’Ada Colau consideri que ha arribat l’hora de revisar l’ordenança del civisme. Els comuns, hereus d’aquella Iniciativa que malgrat formar part del govern va votar en contra de la regulació, tenen clares algunes coses: cal eliminar de la normativa els aspectes relacionats amb la mendicitat i la prostitució (de fet la nova llei de Seguretat Ciutadana, de rang superior a l’ordenança, deixa pràcticament sense sentit les multes a les treballadors sexuals) i cal tenir en compte la necessitat que el text revisat sigui efectiu per controlar els excessos de cert tipus de turisme –que continuarà arribant a Barcelona per més restriccions que l’Ajuntament imposi– que utilitza i abusa de l’espai públic i deteriora la convivència.

La discussió d’unes noves regles cíviques és –temps al temps– terreny propici per a l’enfrontament ideològic. El consens, ideal, és improbable. Tot i això, hi ha uns quants principis en què, deixant de banda els interessos partidistes, totes les formacions polítiques s’haurien de posar d’acord. Per exemple, buscar instruments que evitin el que ha passat al llarg d’aquests dotze anys, que centenars de milers de sancions imposades siguin alguna cosa més que un souvenir de franc de Barcelona. Fins ara no s’ha trobat la via perquè l’infractor acabi pagant. Això requerirà, probablement, una apel·lació directa a altres administracions. Altrament, si les multes continuen sent paper mullat, de què servirà canviar l’ordenança?

La revisió de l’ordenança cívica ha de servir perquè les multes es cobrin i deixin de ser un record inútil de la ciutat