La Vanguardia (Català-1ª edició)
Casa Leopoldo
Dimecres passat la fotoperiodista Pilar Aymerich, el poeta irlandès John Wilkinson i aquest cronista van anar a dinar a Casa Leopoldo, l’emblemàtic restaurant del Raval (Sant Rafael, 24) que ha tornat a obrir sota la direcció de la parella Romain Fornell i Òscar Manresa, “gats vells en el negoci de la restauració i coneixedors del que es cou a Barcelona i també del seu grau d’exigència” (La Vanguardia ,11de març).
Tot just entrar al local, ens va sorprendre sentir la veu de la Pantoja cantant Se me olvidó otra vez, el hit de Juan Gabriel: “Por eso aún estoy en el lugar de siempre, en el mismo lugar con la misma gente, para que al volver no encuentres nada extraño y sea como ayer…” Com diu la cançó, el lloc era el mateix de sempre, però no era com ahir. Ahir, per a nosaltres, era la primavera del 2015, unes setmanes abans de l’estiu, quan va tancar el local. Per la Pilar i en John, Casa Leopoldo era el restaurant de Rosa Gil, de la Rosita, on durant una vintena d’anys anàvem cada dimecres a dinar amb un grup d’amics, els membres de La Lamentable, una penya que vam crear al seu dia, presidida pel reporter, col·lega i mestre José Martí Gómez. A la Pilar i en John els faltava la Rosita, i en Miguel, i el petit Jacques, i aquelles noies, precioses noies que ens servien i ens cuidaven... I a mi, a més de la Rosita, em faltava el seu pare, en Germán, el Exquisito –el seu nom de noveller–, i la seva dona, la Rosa, i el pare d’en Germán, en Leopoldo, que va ser qui va obrir el local, i que a finals dels anys quaranta, quan jo hi anava a dinar amb el pare –que tenia la botiga (el teatre Romea) molt a prop d’allà–, després de cruspir-me la típica graellada de peix i marisc, la cuixa de gall dindi i el bescuit glacé, m’obsequiava amb una gran i olorosa taronja que jo em guardava per a l’esmorzar, abans d’anar a l’escola, ben peladeta, talladeta en rodanxes, regada amb unes gotetes de moscatell i empolvorada de sucre, del blanc. Una delícia.
El lloc és el mateix de sempre. A la sala de l’esquerra continua havent-hi, al seu lloc de sempre, el gran cartell de la vella corrida de toros, testimoni mut d’aquells anys en què Manolete i Arruza freqüentaven el local, acompanyats pel vell Balañá, el senyor Pedro, després d’un mà a mà a la Monumental, i coincidien amb Lola Flores i Manolo Caracol, del braç d’Alberto Puig Palau –el “tío Alberto” de la cançó de Serrat–, la nit del seu debut al Romea. I a la sala de la dreta, davant la barra, just a sobre de la taula d’André Pieyobjectiu re de Mandiargues –l’autor de La marge, premi Goncourt 1967, la millor novel·la que s’ha escrit sobre la Barcelona canalla en els anys del franquisme– i la Juanita, la puteta de Medinaceli, hi ha la fotografia de la filla de Mandiargues, la Sibylle, envoltada d’Eduardo Mendoza, de Félix de Azúa, de Lluís Permanyer, de Juan Marsé i d’un servidor, en el sopar que li vam oferir, el 1996, amb motiu de la inauguració d’una placeta al Raval que porta el nom del seu pare. I no gaire lluny d’aquella fotografia n’hi ha una altra de la nostra lamentable penya...
Sí, el lloc és el mateix de sempre, sobretot des que Pepe Carvalho hi anava a dinar. Entre parèntesis, permeteu-me que faci el fatxenda: el 1971 un dia vaig portar en Manolo (Vázquez Montalbán) a dinar a Casa Leopoldo. En Manolo recordava haver-hi anat de petit, amb el seu pare, a fer l’aperitiu –calamars a la romana–, però em va confessar que no l’havia freqüentat mai com a restaurant. I em va passar el mateix amb en Ramon (Terenci) Moix, un altre noi del barri que no havia posat mai els peus a Casa Leopoldo. No només el lloc és el mateix de sempre, sinó que els seus nous amos han tingut l’encert d’escriure a la carta: “El nostre restaurant vol mantenir la cuina tradicional. El nostre és conservar i custodiar l’esperit d’aquesta casa, que també és casa seva”.
Per començar, la Pilar va demanar una copa d’Albariño (4,50 euros) i jo un Jameson (7 euros), i tots tres vam compartir una ració de pernil ibèric, Joselito (28 euros), més aviat trista. Després la Pilar va demanar un “bacallà a la llauna amb allioli gratinat amb samfaina” (28 euros) que, ens va dir, era molt bo, i el John i jo vam compartir una “peça de chateaubriand amb salsa bearnesa i patates suflé” (66 euros). La carn decent, la salsa més que decent, però les patates deixaven molt a desitjar. Tot regat amb un Merlot de Costers del Segre, un Tomàs Cusiné del 2013 (33,50 euros), de molt bon beure. Per postres, el tortell Leopoldo (18 euros), el tortell de la pastisseria Lys del carrer Riera Alta, que sempre s’ha servit a Casa Leopoldo. Un cafè. Entre naps i cols, 197,50 euros. El servei, excel·lent.
Amb la Pilar i en John vam dir que hi tornaríem (m’agradaria tastar la gran graellada (40 euros) de peix i marisc –“com la de sempre”, diu la carta– que menjava de petit). Ens agradaria tornar-hi amb tota la lamentable penya, però senyors Fornell i Manresa, tingueu la bondat de fer-nos un menú –no n’hi ha–, posem per cas d’entre 30 i 40 euros (la Rosita ens ho feia per 25). I, sisplau, pareu la música. No fa cap falta –no som guiris– que la Pantoja ens digui que som “en el lugar de siempre”. De la mateixa manera que a Chez Fonfon, a Marsella, no ens posen un disc de Tino Rossi mentre gaudim d’una suculenta bullabessa. A més, cruspir-se un chateaubriand, aquell filet de vaca, molt gruixut, que es va inventar el gran Montmirel (el cuiner de Chateaubriand), amb els Gipsy Kings castigant-te les orelles, la veritat, senyors...
Per començar, un Jameson, a 7 euros; després un Tomàs Cusiné del 2013 (DO Costers del Segre), a 33,50 euros