Interpretar-te a tu mateix

"LA VOZ KIDS”. Disposo d’un termòmetre particular per detectar l’acceptació popular d’un programa de televisió, un teleindicador infal·lible. Es tracta d’una trucada telefònica del meu senyor pare (87 anys), que fa així: “Que bonic, quina meravella, tots els programes de la tele haurien de ser així”. Em va trucar ahir per dir-me això mateix de La Voz kids (Telecinco, divendres nit): “Quins nens tan fantàstics, que bonics, que bé que ho fan: tots els programes de la tele haurien de ser així”. I la cosa va a missa: no falla, mitja Espanya que veu la tele està enlluernada amb La voz kids, amb els seus nens canors, els seus pares que salten i ploren, els seus jurats que s’emocionen i se’ls disputen amb enginyoses magarrufes. La meva mare i el meu pare, que viuen sols, veuen plegats La Voz kids, però ho veurien també el gos, el canari i els peixos de l’aquari (si en tinguessin). Coincideixen amb més de tres milions de persones a entretenir-se i entendrir-se amb aquest concurs de veus infantils que sap combinar les dosis exactes de tendrisme, talent i xou, que emociona des de la candidesa dels xavals i l’astúcia dels editors per posar-los en escena fins a l’entrega del jurat (Bisbal, Orozco, Rosario) en les seves afables disputes. És una pirotècnia emocional que ens fa oblidar que potser als nens no els fa cap favor tanta visibilitat: està tot tan bé muntat que em convenço que no hi ha cap màcula en l’espectacle, que tot juga a favor de la felicitat de tots, dels pares als nens, passant pels teleespectadors. És un èxit molt estrany a la tele, on sabem que tot és mentida.

La Voz kids aconsegueix que sentim que potser tot va bé, és a dir, que el món és senzill i digne, que la tele és bonica i veritable. I fins i tot aconsegueix que els jurats –artistes de masses– vegin afavorida les seves figures, que empatitzem amb Bisbal (“és increïble”), que oblidem el gat de Rosario i vulguem convidar a sopar Antonio Orozco. Fins i tot Bisbal reivindica el seu segon cognom català –Ferré–, Orozco fa valer ser de Barcelona i Rosario xampurreja en català per seduir la jove Mònica, que amb el seu cant fa més pels catalans que Mas i els altres. Així sigui tot, si així ens sembla veient La Voz kids .Amimateix, que abans m’incomodaven i esgarrifaven (em feien “grima”, del nòrdic grimmr, rabiós) els programes amb nens, ara admeto que La Voz kids em guanya, i potser és només perquè em faig més gran i acabem tots assemblantnos als nostres pares.

A ‘EL CRAC’. Ens hem assegut el meu col·lega David Broc i jo a les butaques del teatre en què Joel Joan estrena com a actor l’obra que interpreta a El crac (TV3). Com a director de la sèrie, Joel Joan ens ha demanat que siguem nosaltres mateixos, amb dret a frase (guionitzada) a l’hora de criticar-lo com a actor a la ficció. Fer-ho bé a la televisió consisteix a saber interpretar-te a tu mateix, sempre ho he dit... Ara, després de fer-me repetir diverses preses (a mi: vaig constatar que l’amic Broc és millor actor que jo), no sé com haurà quedat la cosa, demà veuré el resultat: confio que l’art de l’equip d’El crac salvi els mobles.

L’espectacle està tan ben muntat que fins i tot el món sembla senzill, i la tele, bonica i veritable