Substituint

No fa gaire visitava el president d’una empresa xinesa d’equips i components elèctrics. Em va oferir de veure la fàbrica, i això per mi és sempre un aprenentatge i ho vaig acceptar agraït. Era el dia internacional de la Dona i em va advertir que més de la meitat de la gent de la fàbrica eren dones i que els havien donat festa aquell dia, i que per tan veuria la fàbrica una mica estranya, amb molts espais buits. Em va semblar un gran detall donar festa a centenars de dones en “el seu dia”. La pega és que poc després em va dir que en dos o tres anys la major part dels llocs de treball d’aquella fàbrica estarien coberts per robots. Veient el que feien la majoria d’aquells treballadors era bastant comprensible que poguessin ser substituïts per robots, però jo pensava: què farà aquesta gent el dia que els diguin que es queden sense feina? La gran majoria aquell dia eren homes d’uns 50 anys, se’ls veia poc formats, més preparats per canviar coses de lloc, empènyer carretons, moure palanques, activitats que es podrien automatitzar o que les podrien fer uns robots ben programats. Si aquesta gent es queda sense feina al Xangai del 2020, amb 53 anys, per exemple, de què viuran? No feien cara de tenir una fortuna estalviada, les pensions no tenen futur en cap país del món, el cost de la vida va a l’alça a tot arreu, no hi ha prou diners estalviats pels governs per pagar tota la sanitat que farà falta per a persones jubilades (el govern xinès és dels que té més estalvis, però hi ha empreses estatals amb deutes difícilment pagables).

Com se sentiran aquests treballadors i treballadores el dia que vegin que posen un robot, o una robot, i acomiaden el company o companya que tenia aquell càrrec? I l’endemà un altre, i així successivament. I si els robots són molt intel·ligents potser voldran que se celebri el dia internacional del Robot. Jo penso com em sentiria si al despatx del costat em trobés que hi ha un robot. Potser algun dia al MIT els passarà pel cap produir robots professors. Segur que les altres universitats importants els seguiran immediatament amb altres robots: robots de Harvard, de Wharton, etcètera. En comptes de tenir un programa doctoral per produir professors a còpia d’assistir a classes, treballar amb professors, fer tesis doctorals, tindran un laboratori de desenvolupament i probablement unes fàbriques subcontractades a la Xina fent els robots. L’avantatge d’aquests robots professors és que la seva universitat els podria mantenir al dia enviant-los en línia qualsevol novetat que aparegués, i això seria molt més barat que organitzar-los programes de formació per mantenir-los al dia.

Vaig sortir tristíssim de la visita i més trist de la meva reflexió. D’una banda, centenars de dones celebrant el seu dia i, de l’altra, gent preparada per vendre al seu cap robots que els prenguin el lloc. Ens ha agafat aquesta mania de carregar-nos llocs de treball a còpia de posar robots quan podríem haver posat més esforç en moltes altres coses importants. Continuem tenint malalties incurables. Per què no les investiguem més? Continuem passant hores i hores en un avió quan fa més de 25 anys teníem avions supersònics de passatgers. Ens carreguem el Concorde i ens dediquem a fer avions grans en comptes de ràpids (que és més difícil). Si estiguéssim menys temps viatjant, segur que viatjaríem més. Fa molts anys parlàvem d’anar a Mart. Quants llocs de treball crearíem desenvolupant Mart? Jo em pensava que el 2000 això seria normal, però en lloc de pensar a crear coses noves, l’obsessió és fer el mateix amb menys persones. Aviat descobrirem que aquest no és el millor camí.

En lloc de crear coses noves, fem el mateix amb menys persones