Gran música de casa

Dues generacions, el gran mestre Iuri Temirkànov i la violinista Leticia Moreno; al mig, una orquestra de mitjana edat, amb bons fonaments, que mostra la renovació de la vida musical russa i la seva consistència, especialment en els repertoris propis, perquè el seu fort són els Txaikovski, Xostakóvitx, Rakhmàninov, Prokófiev... Tota una saga amb un concepte musical molt diferent del germànic, per exemple, i del mediterrani. En el panorama no veiem cap director rus que encoratgi expectatives com les dels recordats Svetlanov, Temirkànov i el mateix Gergiev. El temps ho dirà. Mentrestant, aquesta bona orquestra surt de gira amb un mestre que ja viu una mica del record, i treballa sobre el que ja està fet. És un testimoni dels grans anys, però més aviat un símbol útil per al màrqueting: gran director rus i jove i brillant violinista espanyola.

Moreno va mostrar el seu virtuosisme i la seva capacitat en aquest incansable Concert núm. 1 per a violí de Xostakóvitx, amb escassíssimes pauses per a la instrumentista, que toca gairebé tota l’estona, especialment en els dos primers moviments, molt contrastats, que precedeixen la brillantor i l’exaltació de l’últim, en què Moreno va fer valer aquella sonoritat una mica zíngara que demana l’obra. Cas contrari del moviment inicial, elegíac, que al començament va exhibir molt vibrato i després va fer diana en el pianissimo velat amb una tensió especial de l’arc, acostant-se al timbre del compositor.

La Patètica de Txaikovski ens va dur al terreny d’altres emocions, també vitals però al límit. I Temirkànov ho va entendre bé, dialogant amb una orquestra que sabia què feia i que, a més, ho sentia. Un càlid clarinet entre els solistes, gradació d’intensitats ben matisades, excel·lent fraseig, respiracions adequades i gran aire a tota la corda que en el joc de tensions i homogeneïtat va brodar l’últim i emocionat moviment.