La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tinc la camisa negra
La lluita pel fanalet vermell del Tour de França pot ser tan aferrissada com la disputa pel mallot groc
Roger Chaussabel va ser l’últim classificat del Tour del 1956. El ciclista marsellès, potser sense pretendre-ho, va fer fortuna amb una sentència sobre la seva pobra actuació: “No soc ni un bon rodador, ni un bon escalador, ni un bon velocista. Soc un ciclista complet”. Pot semblar un estirabot, però per acabar l’últim del Tour, del Giro o de la Vuelta, de vegades calen unes qualitats especials.
Popularment s’anomena fanalet vermell al darrer classificat d’una cursa ciclista. Es podria pensar que es tracta d’un corredor de poca vàlua, però en realitat els últims acostumen a ser ciclistes d’equip, molt sacrificats, que es buiden pel seu cap de files i després es prenen amb calma la resta de l’etapa, per recuperar forces. O directament de corredors que han tingut un accident o una malaltia i ja fan prou continuant i acabant les etapes. Ser l’últim sol ser sinònim de coratge i perseverança, i el públic ho premia.
Per aquest motiu, en més d’una ocasió els organitzadors han volgut distingir el darrer classificat. Així ho va fer el Giro d’Itàlia, quan l’any 1946 va empescar-se el mallot negre per destacar l’últim de la taula. El problema va aparèixer quan els ciclistes sense aspiracions hi van veure una mina d’or. Anar l’últim tenia premi econòmic (primer al mateix Giro i més tard en forma de contractes de critèriums), aportava notorietat i molta popularitat. I van sorgir autèntics especialistes a perdre temps. Un dels més famosos va ser Luigi Malabrocca, tot un artista. Era capaç de qualsevol cosa per quedar endarrerit. S’amagava en bars, graners o cellers i prenia una cervesa per perdre temps. Fins i tot, explicava el periodista Marco Pastonesi, una vegada es va amagar en una mena de dipòsit fins que un granger el va sorprendre. “Què hi fas aquí?”, li va demanar. “Jo? Faig el Giro d’Itàlia!”, va respondre davant la perplexitat d’aquell home.
Perquè acabar l’últim és tot un art, sobre tot quan hi ha més d’un interessat a aconseguir-ho. El Giro va eliminar la maglia nera l’any 1951, però, en canvi, el Tour de França va viure una crisi important a finals dels setanta, quan l’austríac Gerhard Schönbacher i el francès Philippe Tesnière van mantenir un duel digne de les persecucions entre el Coiot i el Correcamins per veure qui ho feia pitjor. Es marcaven mútuament, i si un s’aturava per pixar, l’altre l’esperava. Tesnière ja havia estat fanalet vermell, sense competidor, l’any 1978. Al Tour següent tots dos van mantenir una competició apassionant.
El moment clau de la seva peculiar batalla va arribar a la darrera contrarellotge, que era fonamental per als seus interessos. A Dijon, en 48,8km, es va imposar Bernard Hinault mentre Schönbacher perdia una bestiesa, gairebé tretze minuts. Però Tesnière encara va millorar la marca: 14m39s pitjor que el bretó. Llàsti- ma que en va fer un gra massa i en el càlcul dels jutges per determinar el fora de control va quedar eliminat. Schönbacher era el nou rei i per celebrar-ho, a l’arribada a París, es va despenjar lleugerament per entrar l’últim entre les ovacions dels espectadors. A uns cent metres del final va baixar de la bicicleta, va entrar caminant i fins i tot es va agenollar per fer un petó a la línia blanca. Quina exhibició publicitària més impressionant!
Un any més tard, al Tour de França qui més qui menys esperava amb candeletes la repetició del combat: Tesnière-Schönbacher, segona part. I tanta va ser la popularitat de la lluita que el sempre rigorós Tour de França va decidir que ja n’hi havia prou de la broma. Això s’ha d’acabar!, bramaven als despatxos. I van modificar el reglament per incloure una nova norma: a partir de la catorzena etapa, l’últim de la general quedava expulsat de la cursa. Cada dia un al carrer. Ara sí que el repte era majúscul. I es va imposar Schönbacher, fanalet vermell també del Tour de 1980, escapolint-se amb elegància de les eliminacions i col·locant-se a l’últim lloc en el moment clau per arribar a París com a vencedor de la seva cursa particular.
Schönbacher només va disputar un Tour més, però en un equip diferent, on li van exigir que dediqués els seus esforços a accions més esportives. Tesnière va morir de càncer amb 32 anys, pocs dies després que Jacques Anquetil. El seu rival austríac es va dedicar a organitzar curses de bicicleta de muntanya, com la Crocodile Trophy a Austràlia, i fins i tot va entrar al llibre Guinness dels rècords mantenint-se dalt d’un cotxe amb uns esquís i a 220 quilòmetres per hora.
LA POPULARITAT DE L’ÚLTIM A finals dels quaranta el Giro d’Itàlia va inventar-se la ‘maglia nera’ per distingir el darrer classificat
L’EMPRENYADA DEL TOUR Als anys setanta van voler impedir que es lluités pel darrer lloc: feien fora el fanalet vermell cada dia