Com reconstruir l’autogovern

El 23 de gener vinent es compliran 40 anys de la constitució de la comissió mixta de Transferència de Funcions, Activitats i Serveis de l’Estat a la Generalitat de Catalunya. Va començar a treballar, per tant, gairebé un any abans que s’aprovés la Constitució. Sense més cobertura normativa que la continguda en el breu reial decret llei del 1977 de restabliment de la Generalitat.

Com que no s’havia dictat cap norma específica que precisés més el procediment i mètode a què s’hauria d’atenir, els seus membres van decidir recuperar el procediment que, per a les mateixes finalitats de les transferències, s’havia utilitzat durant la II República: la comissió arribava a acords que eren posteriorment formalitzats mitjançant reials decrets del Govern.

Recordo l’efemèride perquè crec que ho mereix i perquè, en aquests moments difícils, ofereix un exemple de composició política i jurídica digne de ser tingut en compte. Amb tan pocs materials inicials es va començar a construir una llarga etapa de pau i progrés gestionats des de posicions d’autogovern desconegudes (com a mínim per la varietat d’interessos que inclou i les dotacions econòmiques disponibles) en qualsevol altra etapa de la història de Catalunya.

L’estabilitat del model d’autogovern ha quedat trencada al canviar-se la ideologia en què es basava per una altra, efímera i no generalitzada, en la qual sobresurten el dret a decidir, la independència de Catalunya i la instauració de la República catalana.

Però els programes de secessió i els seus magres avenços pràctics s’han estavellat contra la realitat que existeix l’Estat espanyol, del qual forma part el territori català, amb una Constitució vigent que no permet ni la independència ni l’apel·lació al poble perquè decideixi si la considera convenient. Resulta sorprenent que en el procés no s’hagi tingut més present aquesta circumstància i, sobretot, que no es recordés que l’Estat disposa de prou força com per sufocar els intents il·legítims de trencar la legalitat constitucional. I, a més, que es menyspreés el fet que, en aquestes polítiques de conservació de l’Estat, hi ha una ferma comunitat d’interessos amb la Unió Europea.

Després de les eleccions del 21-D sembla segur que entrarem en un període de treva. No és concebible que s’intenti repetir el procés, per més que, per rehabilitar-lo, s’afirmi ara que el fracàs dels programes independentistes s’ha produït perquè es tractava d’un simple simulacre o d’un assaig general amb tot, però sense pretensions de realització final.

És hora de prendre’s Catalunya seriosament per part dels partits nacionalistes catalans i de tots els altres. Per a la qual cosa, en primer lloc, resulta imprescindible recuperar el llenguatge i la cultura constitucional. Tornar a donar el seu significat genuí i exacte a moltes paraules i locucions que s’han corromput: Constitució, Estatut, legalitat, democràcia, llibertat, dret a decidir, secessió, independència, sentència del TC 31/2010, pacte... I després, estudiar (sí, estudiar, no improvisar) solucions, activar la imaginació en la direcció correcta (aspirar a l’impossible només val per a les revolucions romàntiques que no van pretendre mai arribar enlloc) i disposar-se al diàleg lleial. Hi ha marge per a tot això? Naturalment que sí. L’Estatut és una peça normativa molt versàtil el règim peculiar del qual el van inventar els polítics de Catalunya el 1931, abans que s’aprovés la Constitució d’aquell any. Estaria bé treballar sobre aquell bon instrument, que de tant ha servit, i perfeccionar-lo; pensin fins i tot a canviar-li el nom els qui s’hagin avorrit d’utilitzar-lo. En l’actualitat ha deixat de ser, en mala hora, una eina d’utilitat per a alguns dirigents polítics o per als mentors intel·lectuals de l’itinerari cap a la nova era. Ningú no ha explicat per què. Potser perquè va ser revisat pel Tribunal Constitucional després que el poble català l’aprovés en referèndum? Però el contratemps és suficient per a la condemna eterna del model o més aviat convida a idear fórmules que impedeixin que torni a passar? O és perquè els estatuts se sotmeten a deliberació i esmena a les Corts Generals i això es considera una ingerència inacceptable en la fundació de l’autogovern? Però és aquest un dogma constitucional indiscutible i no revisable?

El concurs d’idees que necessita Catalunya ha de començar per treballar en la norma per la qual aquest territori ha de regir-se. Si no hi ha independència, que no n’hi haurà, Catalunya haurà de tornar a pensar quines són les seves institucions d’autogovern, com es denominen i quines tasques assumeixen; haurà de fixar les seves competències; determinar els drets que reconeix i empara; especificar les fórmules que utilitzarà per relacionar-se amb l’Estat, i, finalment, establir les garanties d’estabilitat i permanència del seu autogovern. Decidir, sobretot, si val el que hi ha o en què cal canviar-ho.

Tot plegat, una vegada acordat, es pot formalitzar en una llei de Catalunya. Val més tramitar-la com una modificació de l’Estatut, si es vol conservar aquest nom. I apel·lar al dret a decidir dels catalans, al seu dret d’autodeterminació sobre com governarse, perquè puguin acordar-ne l’aprovació o no en referèndum. Simultàniament podrien negociar-se alteracions en la naturalesa d’aquella nova norma, perquè no es pogués canviar sense comptar amb la voluntat de Catalunya. I tot això, sens dubte, dins del marc de la Constitució, que també està reclamant ajustos en la regulació que conté el seu Títol VIII, concernent al sistema d’autonomies territorials.

És imprescindible canviar el que estableix la Constitució del 1978 sobre com s’aprova i modifica la norma que el seu article 147 denomina “institucional bàsica” de les comunitats autònomes, per reforçar l’exclusiva disposició sobre ella per part del Parlament territorial que l’aprova. També urgeix modificar radicalment el sistema de repartiment de competències, actualment molt complex i font de conflictes continus, per instaurar una altra fórmula: que l’Estat fixi les seves competències a la Constitució i els territoris autònoms ho facin respecte de les seves als estatuts o normes institucionals bàsiques.

En fi, no som avui, ni estarem en els propers anys, en temps d’independències, sinó, com diu un document titulat Idees per a una reforma de la Constitució que he presentat fa uns dies juntament amb nou col·legues més, cinc d’ells d’universitats catalanes, en “temps de reformes”. La vida en l’anomia, fora de la legalitat, que s’ha enquistat a Catalunya, només genera frustracions, desesperança, conflictes, repressió i pobresa. Un poble creatiu, com el català, hauria d’aspirar a reinventar-se sense demolir els pilars sobre els quals assenta la convivència.

Va inventar Catalunya les bases del seu autogovern el 1931 i ho va tornar a fer el 1977-78. En els dos casos les seves iniciatives van tenir acollida posterior a la Constitució. És impossible tornar a intentar-ho?

S. MUÑOZ MACHADO, catedràtic de Dret Administratiu i acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Espanyola i de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques

Si no hi ha independència, que no n’hi haurà, Catalunya haurà de pensar si val el que hi ha ara o en què cal canviar-ho