La Vanguardia (Català-1ª edició)
La batalla indígena per la terra al Brasil
Indígenes brasilers lluiten per preservar el seu territori, enfront de la pressió d’interessos agrícoles i miners
“Una vegada, fa uns vint anys, va arribar un grup d’estrangers; van muntar un campament, van cavar un barranc a la terra i en van treure un munt de pedres blaves; ens van dir que si tenien valor, tornarien per pagar-nos-les; després, van marxar”, recorda el Marcio , de 56 anys, un avi de l’ètnia macuxi assegut amb la seva extensa família davant de casa seva, feta de tova amb teulada de palla en la comunitat de Guariba, de l’estat de Roraima, a la gran sabana amazònica, a 100 quilòmetres de la frontera amb Veneçuela.
Allò va ser abans de l’històric reconeixement constitucional dels territoris indígenes, Macuxi, Wapixana, Ingariko Tuarepang y Patamona, del nord-est de l’Amazones, el 2005. Des d’aleshores, els indígenes tenen control sobre 1,7 milions hectàrees de terra conegudes com Raposa Serra do Sol, un món perdut d’altiplans enormes de granit i cascades espectaculars, dominat per la muntanya Roraima, de 2.734 metres, la més alta del Brasil. Tot i que, per al poble del Marcio, hi ha altres dades que són més rellevants que l’alçada. En la mitologia dels macuxi, la muntanya Roraima és el tronc tallat de l’arbre de la vida.
L’anomenada demarcació de Raposa Serra do Sol va ser una de les victòries més importants de les lluites indígenes al Brasil per aconseguir el reconeixement i la protecció de les seves terres. Van haver de lliurar batalles campals contra els arrossers i els garimpeiros (miners artesanals d’or). Però la Constitució progressista aprovada el 1988 després de la caiguda de la dictadura militar els donava suport, igual com el primer govern de Lula da Silva, quan l’indigenisme encara figurava en l’ideari de l’esquerra brasilera.
Des d’aleshores, els 23.000 indígenes de la regió estan relativament protegits de les activitats agressives de l’agroindústria o la mineria. El Marcio i els seus veïns continuen sent molt pobres, però han anat aprenent noves tècniques de ramaderia i cultiu de iuca, blat de moro o patata dolça, i han instal·lat una piscifactoria al riu, plena dels enormes i saborosos peixos amazònics, els tambiques. S’ha construït una escola on s’aprèn portuguès, espanyol i macuxi. Hi ha problemes d’alcoholisme en la comunitat –el Marcio ja s’havia pres unes quantes cerveses quan vam parlar a les 11 del matí–, però la vida és molt millor que abans de la demarcació.
Ara bé, els lobbies extractivistes no es donen mai per vençuts. Al capdavall, això és una zona de bones pastures a la superfície i, en el subsòl, grans dipòsits d’or, diamants, ametistes, bauxita, titani, urani, i, el més comentat de tot pels lobbistes antidemarcació, de niobi. Aquest metall, d’una duresa extraordinària, aliat amb l’acer és una matèria imprescindible per a la indústria aeroespacial. Al Brasil, que en té més del 80% de les reserves mundials, molts consideren el niobi un tresor nacional desaprofitat.
Els lobbies de la mineria i l’agroindústria tenen aliats molt influents en el Congrés a Brasília com Romero Juca, el poderós senador i gran cacic de l’estat de Roraima. Juca –la seva filla és la sòcia principal de la companyia Boa Vista Mineria– fa anys que intenta legislar l’accés miner a les terres indígenes. Gran aliat del president Michel Temer, es va convertir en la guineu a càrrec del galliner el 1986, quan el van nomenar president de la Fundació Nacional de l’Indi (Funai), l’organisme federal creat el 1967 per vetllar pels interessos dels indígenes. Aleshores va donar llum verda perquè els fustaires i miners artesanals d’or entressin al territori dels 25.000 indígenes Yanomami, a l’oest de Roraima. Des del 1988, la demarcació de nou milions d’hectàrees de les terres Yanomami, el territori demarcat més gran del Brasil, ha ajudat a frenar-ne la invasió. Tot i que les empreses mineres han sol·licitat concessions en el 55%, per si Juca obre el camí una altra vegada.
El dret constitucional de demarcació per a les terres indígenes va ser un èxit enorme per a la supervivència del planeta també. Els 900.000 indígenes del Brasil, dividits en 254 pobles, la majoria a l’enorme selva de l’Amazones,
Amb el Govern de Temer, està aturat el reconeixement de terres dels indígenes “La desforestació a les zones demarcades és infinitament més petita”, diu Greenpeace Els indígenes morts a l’any per disputes sobre la demarcació han passat de 60 a 100
són els guardians del gran pulmó del planeta. “La desforestació a les zones indígenes demarcades és infinitament més petita que a la resta de la selva”, diu Danicley de Aguiar, de Greenpeace a Brasília.
Tot i això, a hores d’ara, salten totes les alarmes. El ritme de demarcació ja havia anat baixant durant el segon govern de Lula i els governs de Dilma Rousseff. Rousseff va aprovar menys demarcacions que cap altre president des de la firma de la constitució. Però, amb Temer en la presidència, la situació ha esdevingut crítica.
Hi ha gairebé 1.300 processos oberts de demarcació, però només el 30% ha avançat. I més de 500 sol·licituds ni tan sols han rebut una resposta oficial.
Amb el suport del senador Romero Juca, Temer va creant la llei de fets consumats. A l’agost va anunciar un decret que obre a la mineria una enorme reserva natural de l’Amazones –amb una superfície de 46.500 quilòmetres quadrats, com la comunitat de l’Aragó, inclou sis territoris indígenes–. Alhora, s’ha presentat un projecte de llei que permetrà que el Congrés a Brasília, tan susceptible a les pressions dels lobbies, tingui la competència d’aprovar o rebutjar les sol·licituds de demarcació en comptes de la Funai. Temer és especialment receptiu als lobbistes empresarials perquè depèn del suport del Congrés per evitar que el jutgin en un cas de corrupció.
En un altre front d’atac, el Govern ha intentat denegar totes les sol·licituds per a territoris que no van ser ocupats quan es va firmar la constitució, fent servir com un precedent legal una de les condicions incloses a la demarcació Raposa Serra do Sol per apaivagar alguns dels arrossers. Això no va suposar grans perjudicis per als macuxi, però aplicat a altres processos de demarcació serà un obstacle insuperable per als indígenes, van coincidir els experts consultats. “Molts indígenes viuen en les seves terres des de fa 300 o 400 anys i últimament els han expulsats per la violència”, va dir Juliana Batista, una advocada de l’Institut Socioambiental.
Mentrestant, la mitjana d’indígenes assassinats en disputes sobre la demarcació ha pujat de 60 a 100 a l’any els últims tres anys, concentrats en estats com Mato Grosso, Rondonia i Amazones, on els ramaders i els fustaires sembla que se senten envalentits per les mesures governamentals. Els últims quatre anys una mitjana anual de 62 indígenes guaranís han estat assassinats.
I per acabar-ho d’adobar, el candidat a les eleccions presidencials de l’any vinent que més puja en els sondejos és el polític populista d’ultradreta Jair Bolsonaro, un enemic implacable de la demarcació.
Bolsonaro va dir sobre els territoris dels macuxi i els yanomami durant una visita recent a Roraima: “Tenen molt niobi, que pot ser més important que el petroli i els han demarcat! Estan matant l’economia de Roraima”. I va afegir: “L’indi no parla el nostre idioma; no té diners, és un pobre desgraciat: se l’ha d’integrat en la societat en comptes de criar-se en un zoològic milionari”.