Pianista al bordell

Al’escriptor Tom Wolfe, un dels pares del nou periodisme, se li atribueix la frase: “No li diguis a la meva mare que soc periodista, ella pensa que soc pianista en un bordell”. És evident que la sentència ironitza sobre la consideració social que en alguns moments ha merescut el periodisme. No tinc clar que l’actual sigui el millor temps per a l’ofici, ja que sovintegen els carronyaires i els franctiradors, disposats a indagar en les vides privades i a disparar contra les ideologies alienes. En canvi, és possible que hagi millorat injustament la visió dels pianistes a les cases de meretrius.

De fet, aquesta setmana ens hem assabentat que Berlusconi haurà d’asseure’s de nou al banc dels acusats per subornar el pianista de les seves festes del bunga bunga, que sempre va defensar davant els tribunals que eren “sopars elegants” i en absolut l’aperitiu de posteriors orgies. Hi assistien noies joves, algunes fins i tot menors, com la marroquina Ruby, per la qual cosa va ser jutjat –i absolt!– de corrupció de menors. Així que caldrà creure que eren adultes i llegides. El problema ha sorgit quan la policia ha descobert que un dels testimonis favorables a l’ex-primer ministre italià, el pianista de les seves festes –Danilo Marini–, hauria mentit en el judici, a canvi d’una assignació mensual de 3.000 euros en concepte d’“abonament de despesa” i un pis que hauria adquirit a una immobiliària de Berlusconi.

Un pianista és imprescindible per a la banda sonora d’una bacanal. El primer cabaret de Barcelona, el Fondo del Mar, no només tenia noies alegres i despitregades, sinó també “un pianista alcohòlic, remollit fins al moll de l’os”, segons El Día

Gráfico.Tanmateix, la síntesi perfecta del periodista-pianista, orgull de qualsevol mare, va ser Noel Coward –en realitat compositor i guionista– que el dia que va caure una bomba al Savoy es va posar a tocar el piano del saló per calmar la seva clientela perquè no fugís espaordida.