Política i periodisme

Llucia Ramis reflexiona sobre l’era digital: “Les dues professions més importants en una democràcia han estat desprestigiades pels mateixos que les exerceixen. Els motius creixen amb internet. La falsa proximitat que ofereixen les xarxes socials, i la percepció també falsa que resumeixen el món, simplifiquen la complexitat global fins a l’absurd. Reduïm les nostres opinions a m’agrada, favorits i un llogaret fet a mida. A la mida dels que ens segueixen”.

Coses que es deien a ca nostra. L’abuela: “De jove em pensava que els polítics eren com uns missioners que estaven per fer el bé”. L’abuelo: “En política, la lleialtat és llicenciatura i la traïció doctorat”. No puc reproduir les frases que mon pare li dedica al partit que va implantar certa llei que ara m’impedeix reproduir aquelles frases. Ens vigilarien a ell, a mi, i a qualsevol que les repiulàs. Si vols donar un disgust a la teva família, fes-te periodista (i escriu sobre ells), o fica’t en política.

Les dues professions més importants en una democràcia han estat desprestigiades pels mateixos que les exerceixen. Els motius creixen amb internet. La falsa proximitat que ofereixen les xarxes socials, i la percepció també falsa que resumeixen el món, simplifiquen la complexitat global fins a l’absurd. Reduïm les nostres opinions a m’agrada, favorits i un llogaret fet a mida. A la mida dels que ens segueixen: si vols formar part d’Europa, clica el cor; si vols sortir-ne, al RT. Ara em desdic i ho esborro. Si hi ha res que no t’agradi, bloca’l, nega’l, fica’l a la presó i prohibeix el color groc.

En comptes d’adaptar els mitjans virtuals a la realitat, adaptam la realitat a aquests mitjans. La convertim en un gran panell publicitari del qual en som relacions públiques, per seguir amb aquella màxima de George Orwell: periodisme és treure a la llum el que algú vol que quedi ocult, la resta és propaganda. Ja res no pot demostrar-se com a veritat, sinó com a una versió que tendrà més o manco adeptes. L’escepticisme cap a la classe política és tan generalitzat, que la majoria prefereix fiar-se dels civils motivats. I com que les majories sempre en són l’objectiu, és lògic que les llistes electorals es dissenyin per simpaties i no per professionals, i incorporin persones amb bones intencions, repercussió mediàtica i moltes ganes. El problema és que llavors aquestes llistes semblen pensades per captar vots i no per governar.

No dubto de la capacitat que tendrien com a diputats cantants, cuiners, escriptors, entrenadores o il·lustradores. Però, què passa amb els qui fa anys que es preparen per a això? Existeixen? Per què tan pocs candidats surten de Ciències Polítiques? Els resultats del darrer Estudi General de Mitjans constaten que, atesa la situació actual, la política ven. De manera que hauríem d’especialitzar-nos en el tema, com faríem amb qualsevol altre. No obstant això, només cal que ens posicionem i defensem allò en què creiem: el Sónar mola, el Primavera Sound està sobrevalorat, ostres sí, ets dels meus, et voto, doncs jo t’odio.

La situació és tan seriosa que no hi cap la frivolitat. I paradoxalment, fins les coses més greus es rubriquen amb la irreflexió d’una emoticona. Tot i que, bé, potser només estic ressentida perquè no m’han cridat per anar amb cap llista. I si no ho fan és que no ets ningú.

Les llistes electorals semblen pensades per captar vots i no per governar