La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’hora de Còrsega
Els nacionalistes es disposen a guanyar les eleccions a la nova entitat única
Els dos departaments i l’antiga regió es fonen en una sola institució Autonomistes i independentistes es presenten junts des de la primera volta
En el galimaties d’acrònims que els francesos adoren, el nou és CTU, que respon a Col·lectivitat Territorial Única. Perquè avui, i diumenge vinent, els 244.000 electors de Còrsega voten per formar un Parlament únic, síntesi de les tres assemblees actuals. És a dir, els representants dels dos departaments vigents (Alta Còrsega i Còrsega del Sud) que configuren l’illa i els de la Col·lectivitat Territorial de Còrsega, l’antiga regió. És la primera vegada en la V República que dos departaments –l’organització territorial instaurada per la Revolució– desapareixen.
De les urnes en sortirà un govern regional amb onze càrrecs executius i un Parlament amb 63 diputats. El pressupost pujarà a 1.200 milions d’euros, que és la suma dels tres que hi ha avui. Primera despesa: 200 milions, pels salaris dels 5.400 funcionaris. I primera desavinença: el departament de l’Alta Còrsega i la col·lectivitat territorial sembla que han estat moderats en els reclutaments. En canvi, PierreJean Luciani, president conservador de Còrsega del Sud i enemic de la CTU, “va titularitzar desenes d’agents” –escriu el diari econòmic Les Échos– i va augmentar en 150 euros el sou de tots els funcionaris a càrrec seu. Una patata calenta –un caneló, en clau de cuina regional– per a la gestió unificada que hauria d’estar acabada l’1 de juliol del 2018.
Avui a les urnes s’enfronten set llistes, entre les quals parteix com a favorit el bloc autonomista-independentista dirigit per Gilles Siméoni i Jean-Guy Talamoni, la majoria sortint, que van units des de la primera ronda. Consigna extraoficial: autonomia primer, independència després.
Des de fa dos anys els nacionalistes guanyen tots els escrutinis. A París un dels tres diputats nacionalistes elegits a començaments d’any, Jean-Félix Acquaviva, explica que si autonomistes i independentistes van de bracet és per proposar “un horitzó sincer als corsos”. Segons Acquaviva, una Còrsega autonòmica seria “el punt d’inflexió per superar, finalment, mig segle d’incomprensió, combat polític i pugnes entre Còrsega i París”. I afegeix: “Autonomia dins de la República, per descomptat. Perquè l’autonomia no s’inscriu en una república de les galàxies ;en cas contrari es tractaria de la independència”.
És un punt de fricció: “Autonomia dins de la República no significa res; es tracta d’un verí lent”, va protestar François Tatti, president de l’aglomeració de Bastia i un dels croats contra la independència. Acquaviva hi insisteix: “Autonomia és la capacitat de votar lleis i reglaments en els diferents nivells de competència, que caldrà negociar amb l’Estat”. Si es compleixen els pronòstics que ja fan seure a la butaca presidencial Gilles Simeoni, el nacionalisme pesarà en les negociacions.
Fill d’una figura del nacionalisme, Edmond Simeoni, Gilles, al capdavant de Femu a Corsica (Fem Còrsega) i aliat amb la Corsica Libera (Còrsega Lliure) de Talamoni, ja va desposseir la dinastia illenca dels Zucarelli del seu feu, l’Ajuntament de Bastia. I va batre Paul Giacobbi, un altre històric, al Parlament territorial.
Des de Napoleó, és llarga la llista dels corsos que han servit França en fronts visibles i també clandestins, com el de la Resistència. Un d’ells, Jean Colonna, prefecte de l’esquerp sud, braç dret del president Jacques Chirac per a temes candents, simbolitza l’hegemonia de la dreta a l’illa fins a la dècada del 1980. I també els canvis que hi ha hagut des d’aleshores a Còrsega, on a les eleccions territorials del 2015 els corsos van votar massivament natío, el terme amb què abreugen
nacionalisme. Avui el fill del prefecte Jean Colonna, exemple de servidor de l’Estat, Romain Colonna, de 35 anys, professor universitari de sociolingüística (maestru di cunfärenze, es presenta), cantor de polifonies, reivindica nació i llengua. I és candidat per Femu a Corsica.
El llibre en què reclama la cooficialitat del cors i el francès a l’illa, “escrit sencer en cors”, subratlla Le Monde, és el resultat d’un pas voluntari entre “una llengua que tenia a l’orella, perquè el meu pare la parlava amb la seva mare, i que després vaig estudiar per treure’m el diploma de llengua i cultura corses”. El diari explica que Jean Colonna, crescut en un llogaret, “parlava cors millor que el seu fill i fins als dotze anys va defugir l’escola, únic espai on es parlava francès”.
Els dos Colonna –un dels cognoms més comuns a l’illa– no tenen parentiu amb Yvan Colonna, l’activista nacionalista condemnat per l’assassinat del prefecte Claude Erignac el 1998. “L’obsessió de Romain –diu Le
Monde– són els danys psicolingüístics que han patit, segons ell, els corsos, sota dominació cultural fins a la dècada del 1970, sotmesos a l’autoodi, un concepte català que significa detestació d’un mateix i que fa que menyspreïn inconscientment el seu idioma, com ensenya als seus estu-
diants”. Un idioma que, d’acord amb Acquaviva, és, “juntament amb el romanès, el més pròxim al llatí, molt més que el francès. I l’expressió d’un vell poble mediterrani”. Com aquesta bastelle que no pot amagar l’estret parentiu amb la pastilla magribina, servida a Orto, Ortu per als locals, un dels plats del dia de difunts en aquell Finisterre illenc.
Allà el jove Colonna és una personalitat i se li augura un escó de diputat. Si l’escola de la República era l’espai del francès –i els mestres castigaven amb un cop de regle a les ungles a qui s’expressava en patois– la universitat de l’illa és, d’acord amb Romain, “aquell lloc on avui la cultura corsa és legítima”. També ho és a París, i a causa de la llengua, per als diputats bretons, antillans i fins i tot de la França Insubmisa, de Jean-Luc Mélenchon.
Una altra legitimitat és la del candidat del Front Nacional a les eleccions corses, extrema dreta, que exigeix reconèixer que “Còrsega és el país de Déu i de la Verge Maria”, manera piadosa de rebutjar la presència musulmana, fruit de xocs permanents per una altra banda. L’estiu del 2016 un enfrontament en una platja del nord de l’illa es va saldar amb cinc ferits, manifestacions i cotxes cremats.
El 7 d’abril passat el president francès, Emmanuel Macron, va dir desitjar “l’emancipació corsa” i estar “obert al diàleg”. Meres paraules, segons Acquaviva: “Sis mesos després d’aquell discurs, pronunciat a Furiani, i malgrat que el ministre de l’Interior, Gérard Collomb, també va dir que acceptava la possibilitat d’una autonomia en la República, no hi ha un marc precís per a un diàleg franc, mentre que, per exemple, ja n’hi ha per a Nova Caledònia”, on al llarg de l’any que ve s’ha de celebrar un referèndum sobre la independència.
La realitat actual corsa se situa a distància sideral de la més moderada de les comunitats autònomes espanyoles, cosa que no impedeix que els adversaris de les tesis autonomista-independentista enarborin l’espectre d’“una crisi a la catalana”, discurs recurrent des del setembre passat. Per situar en el context de l’últim país centralitzat d’Europa i on tot, des de les comunicacions fins als programes d’ensenyament, passa
Macron va parlar de l’“emancipació corsa” però no hi ha cap marc de diàleg
per París. Així es va imposar aquella imatge d’uns nens canacs, per exemple, que repeteixen a l’escola “els nostres antecessors, els gals”.
France is different, i per comprendre-la cal començar per digerir la seva realitat divina de tres entitats en una. La França oficial conté, en efecte, en primer lloc en l’anomenada metròpoli, amb centre a París. En segon lloc, les províncies, que a la ràdio nacional d’informació contínua France Info tenen un espai amb musiqueta pròpia que resumeix les notícies pintoresques de la dolça França. En fi, únic imperi europeu que va transformar algunes de les seves antigues colònies en províncies ultramarines, França manté territoris que li permeten gaudir del segon domini marítim mundial, darrere del dels Estats Units.