La Vanguardia (Català-1ª edició)
Càlculs per a després del 21-D
ERC té clar que governarà, Puigdemont confia a retornar al càrrec i posar així en perill l’Estat espanyol, el bloc constitucional somia amb apartar el sobiranisme i els comuns temen que se’ls sotmetrà a una gran pressió.
Encara no ha començat la campanya i tots els partits ja estudien escenaris per a després del 21-D. Esquerra té clar que governarà, Carles Puigdemont confia que la seva tirada com a president a l’autoexili el retornarà al càrrec i posarà en perill l’Estat espanyol i els constitucionalistes esperen que un augment de la participació propiciï un gir que enterri el sobiranisme. Aquests són, avui dia, els càlculs dels protagonistes d’aquestes eleccions transcendentals:
Esquerra acaricia el poder. ERC és la força amb més possibilitats d’obtenir la presidència de la Generalitat, però sense prou majoria. Si el seu resultat supera els 40 diputats, més o menys, pot intentar una etapa en solitari i geometria variable de pactes segons si prioritza l’agenda sobiranista o la social. Els republicans calculen que si Junts per Catalunya, la llista de Puigdemont, supera els 20 escons, hi haurà molta pressió entre l’independentisme perquè se’ls incorpori al Govern amb algunes conselleries. ERC espera que el partit d’Ada Colau no posi pals a les rodes i que, almenys, s’abstingui en la investidura.
El repartiment de poder, però, no és l’única qüestió. El bloc independentista s’ha esquerdat. La confiança entre els seus protagonistes s’ha fet miques. La relació de Puigdemont i Oriol Junqueras es va deteriorar amb la tensió dels dies previs a la declaració d’independència, i el líder d’ERC vol reorientar l’estratègia: sense renunciar a la independència, la situa a mitjà termini i sense dates límit. La paraula unilateral gairebé ha desaparegut del seu discurs, que gira a l’entorn de la necessitat d’ampliar el suport social a la secessió .
Puigdemont manté el desafiament. El president cessat es presenta com l’únic que manté viva la flama del procés, que no ha acatat l’article 155, que no renuncia a la via unilateral i que es considera el legítim cap de l’Executiu català. La seva campanya és personalista. El seu equip fins i tot va estudiar el lema “Vota per mi”; finalment es va descartar per por que fos massa egocèntric (Artur Mas ja va pagar per un cartell que pecava de messiànic), si bé la filosofia és la mateixa i consisteix a subratllar la seva figura: “Puigdemont, el nostre president”. La competència entre Puigdemont i ERC serà descarnada. El primer esgrimeix la seva destitució, però el segon haurà passat per la presó. Puigdemont anirà a totes: està convençut que la seva victòria desestabilitzaria l’Estat espanyol, ja que el posaria en la tessitura d’empresonar un president electe. A la pugna amb els republicans s’afegeix el conflicte intern al si del PDECat. Si Puigdemont aconsegueix un resultat indiscutible, el seu entorn tindrà la temptació d’aconseguir el poder dins el partit o fins i tot de crear una nova formació que convidaria a sumar-se al PDECat. Si l’expresident –que ha forçat el partit a amagar les seves sigles i a assumir una llista a la seva mida sota la marca Junts per Catalunya– no respon a les expectatives, el PDECat pot alentir l’objectiu de la independència.
Iceta somia amb una carambola. La candidata de Ciutadans, Inés Arrimadas, insisteix a demanar el suport socialista per fer fora l’independentisme del poder. Miquel Iceta ho ha descartat, com també ha rebutjat afavorir que ERC assoleixi la presidència. El socialista pretén una carambola improbable: que Ciutadans i els comuns el portin a ell al Palau, però aquesta suma queda lluny, segons les enquestes. Iceta ha apostat per abraçar el catalanisme moderat. Aquestes eleccions resoldran la incògnita de quants electors formen aquest nínxol, al qual el PDECat ha renunciat.
Colau, en una difícil disjuntiva. Entre els dos grans blocs intenten sobreviure-hi els comuns, que temen que se’ls sotmeti a una pressió insuportable a fi que, almenys amb la seva abstenció, donin la presidència a ERC. Per això Colau reclamarà una renúncia explícita a la via unilateral. Tot i així, és un desgast per a Pablo Iglesias a la resta d’Espanya permetre que governi un independentista. Per als comuns, a més, és més indigest permetre que governi ERC en aliança amb l’antiga Convergència que si el PSC s’hi afegís, cosa que no és als seus plans. La pressió sobre Colau pot ser fortíssima, atès que els republicans poden acusar-la no només de forçar unes noves eleccions, sinó de ser la responsable que continuï en vigor durant més temps l’article 155.