La Vanguardia (Català-1ª edició)
El precinte
Un mes després de l’aplicació de l’article 155, s’ha trencat el mite de la invulnerabilitat de la Generalitat. La intervenció s’està duent a terme sense resistència i sense problemes administratius. S’ha obert un precedent.
La dreta espanyola està sorpresa per la facilitat amb què ha pogut aplicar l’article 155
Perspectiva, més perspectiva!”. Aquest podria ser el crit angoixat dels materialistes en la situació actual. Materialistes: els qui encara creuen en els fets com a font de veracitat, davant els subjectivistes postmoderns, ben abraçats al relat emocional.
“Conèixer per entendre (materialisme) o desitjar per emocionar-se (postmodernitat): aquest és el dilema”. Així ho resumeix Jorge Dioni López , un jove periodista de Zamora que escriu bones cròniques polítiques per a Vanity Fair , en un d’aquests tuits que et reconcilien amb el Far West de les xarxes socials: “Els materialistes estan perdent”, avisa Dioni.
Proposo una perspectiva de sis anys, amb tres mesos d’octubre molt significats.
Octubre del 2011.
Enfonsament de la confiança en el PSOE com a partit gestor de la realitat material dels espanyols. José Luis Rodríguez Zapatero va teixir dues legislatures postmodernes, basades en el bon tarannà, l’ampliació dels drets civils i la clausura d’ETA –que ja agonitzava el 2004–, amb unes emocions progressistes hàbilment treballades per Miguel Barroso ,el millor expert en comunicació política que ha passat per la Moncloa. Després de fracassar amb Catalunya, Zapatero es va veure obligat a canviar de línia econòmica el maig del 2010 pels poders d’aquest món. La narrativa ZP es va acabar de cop, però la legislatura encara va aguantar divuit mesos més. Va veure néixer el 15-M, va reformar molt de pressa l’article 135 de la Constitució (prioritat per al pagament del deute a canvi d’ajornar uns mesos la reforma laboral) i va cedir el lideratge a Alfredo Pérez Rubalcaba, materialista intel·ligent i servidor de l’Estat. L’octubre del 2011 el PSOE ja era un partit irremissiblement derrotat. Un mes després, la societat espanyola encarregava a la dreta la gestió de la crisi. Majoria absoluta.
Octubre del 2014.
Punt àlgid de la indignació social. La crisi acaba sent més dura del que el PP pensava. Al disgust pels acomiadaments, les retallades socials i les rebaixes salarials s’hi afegeix la ira davant una insòlita acumulació de casos de corrupció. El rei
Joan Carles ha abdicat al juny, després d’unes eleccions europees desastroses per al PP i el PSOE, que no aconsegueixen sumar, per primera vegada, el 50% dels vots. L’escàndol dels Pujol, airejat amb una enorme potència pels altaveus madrilenys, acaba amplificant el significant corrupció en tota la societat espanyola. La collita d’octubre del 2014 és tremenda: detenció de Rodrigo Rato, operació Púnica (Comunitat de Madrid) i el feridor cas de les targetes black de Caja Madrid. Embafament general. Irritació. Indignació. Podem, la novetat de la temporada, assoleix el 26% en alguns sondejos. S’acosten les eleccions municipals del maig del 2015, que provocaran canvis importants a les grans ciutats. Ciutadans és animat a enlairar-se com a possible tallafocs de Podem. Les escenes de l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya esglaien, alerten i alarmen la societat espanyola. En el baròmetre del CIS, l’independentisme català apareix per primer cop com a segona preocupació dels espanyols, per davant de la corrupció. Amplis sectors socials comencen a veure la unitat d’Espanya veritablement en risc. Molts espanyols tornen a sentir amenaçada la seva realitat material. La dramatització meditàtica de Catalunya és tan intensa que aconsegueix tapar tots els altres assumptes. Banderes espanyoles a molts balcons, especialment visibles als barris de la classe mitjana tradicional. Amb bon olfacte, Ciutadans es col·loca ràpidament a la dreta del Partit Popular amb postulats sobre la renacionalització d’Espanya que semblen inspirats per José María Aznar . La indignació per la corrupció sembla cedir el pas a l’adhesió a l’Estat com a mecanisme de defensa, en un moment en què despuntava un caut optimisme respecte el futur de l’economia. Tres anys després del moment Podem a tot Espanya, sembla que ha arribat el moment Ciutadans. Albert Rivera vol envellir Mariano Rajoy i procedir a l’assalt els propers mesos. El 21 de desembre pot ser el punt de sortida d’una fortíssima competició entre les dues branques de la dreta. Rajoy necessita temps i el Partit Nacionalista Basc n’hi donarà votant els pressupostos del 2018.
L’octubre del 2017 acaba amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya, l’empresonament de vuit consellers i la fugida de Carles Puigdemont a Brusel·les. Rajoy convoca eleccions i els partits sobiranistes no s’atreveixen a fer una crida al boicot, que haurien perdut. El precinte es trenca. El 155 s’aplica i gairebé no troba resistència. La dreta espanyola no s’ho acaba de creure. La Brigada Aranzadi se sent més forta que mai. El precinte el va col·locar Josep Tarradellas el 1977: la respectabilitat de la Generalitat era la millor defensa de l’autogovern català. Una imatge potent. Un mite ben treballat.
Carles Puigdemont va tenir la possibilitat de protegir la Generalitat convocant eleccions el dia 26 d’octubre, però li van tremolar les cames quan va sentir que li deien traïdor, quan es va veure assetjat pels seus i quan va sentir el lament espantat dels seus alcaldes amics.