Els homes... hem perdut el nord?

Em vaig llevar amb una lleugera ressaca –havia tancat el Feroz–. El primer cafè és per llepar-se els dits. Fumo un cigarret. Espavilo: el Barça juga a la una i el meu fill es despenja dient que ve a dinar. Una alegria. Tinc costelles de cabrit, és clar: a la milanesa. He d’escriure aquesta columna. Aquesta nit es casa un amic tronera. Demà, dinar a la Barceloneta dels taurins de Catalunya: il·lusió de donar el premi Torero de Barcelona a Curro Díaz! I una amiga m’ha intercalat un pla amb bona pinta. Soc i em sento un home feliç. Em conformo amb molt. O més aviat amb poc.

Llegeixo l’obertura de Tendències, amb grapa, de Cristina Sen: “Els homes busquen un nou espai”. I la columna de Susana Quadrado: “Descol·locat, així està l’home”. No deu ser al revés? L’home i la dona. Una vella història sense final. Amors, desamors. Odi i passió. Patriarques, matriarques. Maraques i boleros. Pel que sembla, l’home del segle XXI viu sense nord.

No em demanin, d’entrada, que faci penitència pels últims vint segles de la humanitat. Ni que abjuri de la masculinitat, tan injuriada, sota una lupa potent que situa sota sospita actes quotidians, frases al vol, mirades i certes reaccions. Un també es riu d’ell mateix, de l’home, i es diu: cony, que ase que ets. Que ases que som.

Jo no crec que els homes estiguem tan despistats com sembla o ens diuen. És molt tòpic, però per molt tòpic que sembli, és essencial: els homes ens compliquem poc la vida i quan ho fem sol ser per alguna dona. Certs idiotes, per la feina o els cotxes de carreres.

Quan estem sols, la nostra simplicitat és llegendària. Els problemes ja venen pel seu compte. Ens capfiquem poc per l’edat, el grau d’autosatisfacció o la relació amb els fills –molt bona, bona, regular, dolenta o pèssima–, i que sigui el que Déu vulgui. Estadi de Las Gaunas: minut i resultat. El sexe? Ens agrada. Molt. Vivim, que la vida és massa curta. Elles? Les més boniques. Persegueixen la llibertat. Resoltes. De vegades insegures sobre el que diuen que volen però en el fons els satisfà poc. Mares, amants, amigues, nòvies, conegudes. Es volen menjar el món i fan bé: visca l’ambició, que té un preu per a tothom. M’agraden guapes. Atractives. No em demanin que no m’agradi el seu aspecte. I més intel·ligents que jo, així aprenc. Si guanyen més diners, encantats: la vida dona més de si.

Ho sento, no soc l’únic home amb les idees clares. Pragmàtic, al màxim. Sentimental com el que més. Els sentiments no són un monopoli de la dona. La paternitat il·lusiona, satisfà, enerva o crispa. No li dono –no li donem– moltes voltes a la vida. Les úniques que valen la pena són les voltes a l’arena de la plaça de toros, al globus i als mars.

Jo no crec que els homes estiguem tan despistats com diuen o ens volen fer creure