No ressuscitar

Els dilemes referits a la mort són sempre desconcertants, atès que parlem del misteri més inquietant de la humanitat. És l’última frontera, el darrer viatge, el final de tot o el principi de molt, segons la mirada més o menys transcendent de cadascú. Personalment m’entenc malament amb ella, i no acostuma a ser motiu de la meva reflexió, més enllà dels moments en què m’arrenca algun ésser estimat, i l’article es revesteix de dol.

Però en general, no m’interessa el tema, ni coincideixo amb els que creuen que cal pensar en la mort i preparar-se. Un dels meus escriptors favorits, Stefan Zweig, va escriure que no n’hi havia prou amb pensar en la mort, sinó que havíem de tenir-la sempre present, perquè llavors la vida es feia més solemne i més alegre. Potser per això, desesperat pel futur del món, es va suïcidar el 1942 al costat de la seva esposa, Lotte Altmann, tots dos jueus. Algú va escriure que, amb el seu suïcidi, havia fet un sentit homenatge al poeta Heinrich von Kleist, al qual admirava profundament, i que també es va suïcidar amb la seva dona. Certament té alguna cosa de poètic, però li trobo més romanticisme en la literatura que en la vida.

L’article, tanmateix, venia a tomb d’una altra cosa, encara que tingui la mort de protagonista. Es tracta de la notícia que va publicar La Vanguardia sobre un home que va arribar en coma a un hospital de Miami amb un tatuatge al coll que posava: “No ressuscitar”. Els metges no van trobar cap familiar, va ser impossible parlar amb ell i després d’un debat del comitè ètic, van decidir que aquella era la seva última voluntat i no el van reanimar. El tatuatge era antic i la qüestió era si l’home se n’havia penedit posteriorment, encara que no se l’hagués tret. Finalment, uns dies després de la seva mort, van trobar el seu testament vital: no s’havien equivocat.

Per descomptat, cal respectar fins al mil·límetre les darreres voluntats, però amb tota l’honestedat he de confessar que jo hauria optat per reanimar-lo, convençuda que sempre hi ha un últim pensament.

Potser hauria vulnerat un principi fonamental, potser hauria sortit malament, com ell devia témer, potser... vagin a saber. Però era un tatuatge, tal vegada un dia de copes, tal vegada un moment depressiu, tal vegada allò que va motivar l’escrit ja hauria passat i l’home tingués altres pulsions. Hi havia tants condicionants, tantes variables, que havia de ser molt difícil, per als metges, prendre la decisió. I a causa d’aquests condicionants, davant el dubte, jo sempre apostaria per la vida. La qual cosa, per descomptat, no és millor ni pitjor que la decisió que van prendre. Només és l’altra opció. I en aquest cas, pel que sembla, hauria estat la dolenta.

Dec ser una jonqui de la vida, una obsessa del pols i l’alè, però si hagués de tatuar-me alguna cosa, jo hi posaria l’oposat. A mi la mort no em trobarà complaent, sinó lluitant.

Dec ser una jonqui de la vida, però si hagués de tatuar-me alguna cosa, jo posaria “sí ressuscitar”