Lliures però en igualtat

Afinals de novembre del 1998 Juan Pedro Quiñonero va presentar De la inexistencia de España a Madrid. Durant la dècada dels setanta havia estat una promesa avantguardista, però després s’havia transformat per reconvertir-se en un corresponsal de prestigi establert a París. Amb aquell assaig de títol provocador va reaparèixer a finals del mil·lenni, trencant amb el discurs oficial que feien ressonar les trompetes de l’aznaritat. El trencava perforant-lo, com una piconadora. Quiñonero plantejava una revisió integral de la cultura espanyola: una cultura política damunt de la qual s’ha fonamentat el nacionalisme uniformitzador espanyol. Rebentava la moral del cànon i, a través de la noció d’arquitectura espiritual, proposava la reconstrucció d’una llar hispànica autèntica: una casa comuna on convivien enriquint-se totes les tradicions literàries peninsulars.

El llibre, que va entusiasmar el seu amic Baltasar Porcel, el va presentar un heterodox que era pur sistema de poder: el vell Camilo José Cela. No sé si el Nobel ho sabia, però aquell vespre ell era plat de segona taula. La idea inicial de Quiñonero havia estat que el seu presentador fos un vell amic de la joventut transgressora. Qui volia que glossés el llibre era Fernando Savater.

Novembre del 1998. Por, plom i mort. Arriscant fins a les darreres conseqüències, amb un sagaç coratge que l’honora, Savater liderava la batalla intel·lectual contra la màfia terrorista etarra. Però aquella batalla, que ho era contra la barbàrie assassina però també d’una manera total contra els nacionalismes perifèrics, va possibilitar una sincronització del nacionalisme jacobí amb el vell propòsit uniformitzador del nacionalisme conservador espanyol. D’aquella ofensiva en tots els fronts, també l’ideològic, l’Estat en va sortir reforçat: l’aznarisme va aconseguir l’hegemonia explotant la idea de la nació constitucional.

Pocs van diagnosticar aquella deriva amb tanta lucidesa com el just entre els justos Ernest Lluch, a qui dijous es va homenatjar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. I per això les idees de Lluch ja foren combatudes pels qui ell anomenava bascoespanyolistes. Per això Savater no va presentar l’assaig de Quiñonero. O per això mateix va menystenir De la identitat a la independència de Xavier Rubert de Ventós amb pròleg de Pasqual Maragall i publicat el 1999. Hi he pensat mentre llegia el darrer pamflet de Savater: Contra el separatismo.

Dos anys després que Quiñonero guanyés un premi de novel·la experimental amb Escritos de VN, el 1978 Savater era guardonat amb el premi Mundo d’assaig amb Panfleto contra el todo. El Tot era el poder i, segons raonava, res l’encarnava millor que l’Estat. El jove Savater volia combatre’l perquè sostenia que la naturalesa de l’Estat negava per força el dissens, la disparitat, la diferència. Però, passats els anys, després de tants clàssics –el primer, La infancia recuperada– i tants pamflets, la divisa que avui guia la seva reflexió oracular és el sermoneig de la noció “libres e iguales” que fa indeslligable d’una idea uniforme de la nació constitucional espanyola i l’Estat.

Pensar és canviar. Res a dir a qui, fruit de la seva biografia i compromesa reflexió, capgira les seves posicions. De fet canviar em sembla un senyal d’intel·ligència. Però no és menys cert que en el trànsit que va d’aquella noció transgressora sobre l’Estat a l’actual defensa acrítica de l’statu quo espanyol –com si a la pràctica, vulguis que no, l’Estat de dret no s’hagués degradat darrerament– hi ha l’atzucac plantejat pel conflicte català, que urgeix una resolució complexa.

Contra el separatisme defensa posicionaments de mínims que un demòcrata no pot deixar de compartir (no hi ha negociació política, per exemple, si no es respecta un marc comú que no es posa en qüestió), però allò que decanta el llibre és una altra cosa. Desenquadra la realitat catalana i la seva història moderna i recent, raona de manera maniquea i sobretot no aporta solucions. Al contrari. No és que es faci pregun s. És que l’aplicació de la seva fórmula enquista el problema. Com si fos un man ra, Savater hi repeteix l’expressió “li res e iguales”. Diria que amb variants l’usa fins a vuit vegades. Lliures tots ho volem ser, és clar, i iguals en drets i deures també, només faltaria. Però és explícit que aparellada a la seva idea d’igualtat hi ha també la proclivitat a la noció d’uniformització, que residualitza la diferència. Aquesta uniformització s’aconseguiria intervenint els mitjans de comunicació i l’escola. Res seria més efectiu que la seva renovada defensa de la idea del castellà com a llengua comuna, emmirallada en la França que va expulsar de la polis les llengües regionals.

És una posició legítima, però sembla estrany que allunyi tant la mirada d’allò que un dia va diagnosticar amb llibertària clarividència: la defensa de la cultura olít a damunt de la qual se sosté l’Estat és, negant el dissens que el qüestiona, el mecanisme essencial de perpetuació conservadora del poder. Ahir i avui. Potser valdr a la pena que rellegís, ara que s’ha reeditat, De la inexistencia de España.

Savater desenquadra la realitat catalana i la seva història recent, raona de manera maniquea i sobretot no aporta solucions

JOMA