La Vanguardia (Català-1ª edició)

Viure amb por

- C. SÁNCHEZ MIRET, sociòloga Cristina Sánchez Miret

Al’Aula Eixample de la Universita­t Pompeu Fabra, de la mà de la Fundació Joan Maragall, s’està fent un cicle de conferènci­es, coordinat per Oriol Izquierdo, sobre la por des de perspectiv­es molt diverses. No podien haver triat millor el tema. Ho dic per moltes raons, però especialme­nt pensant en l’actualitat. És veritat que ni acabem de descobrir la por ni totes i tots tenim les mateixes, però sí que ens hi estrenem alguns, i d’altres reeditem, la por de viure en un Estat no democràtic.

La por sempre ha estat una eina de control social, per tant no em ve de nou que s’usi amb aquest objectiu. Tampoc em ve de nou que hi hagi tanta gent suposadame­nt de seny i/o normal que miri cap a una altra banda, però que tothom tinguem clar –i no sé si és així– que la por a l’Estat és del tot incompatib­le amb la democràcia.

No fa pas gaire una part molt important de la societat catalana va sortir unida sota el lema “No tinc por” com a resposta als atacs terroriste­s patits a Barcelona i Cambrils a l’agost. Certament no és pas, però, una qüestió de no tenir por –jo en tinc, i a més a més de tipus divers– sinó que no et paralitzi. En aquest cas –si més no, des de la meva interpreta­ció– que la por no et faci canviar de forma de vida.

En el mateix sentit tenim entre mans un altre repte. Ara és l’Estat espanyol i prou partits polítics els que aprofiten l’avinentesa –no només del 155– per intentar fernos canviar de forma de vida i, per tant, de valors. Alguns polítics –més dels que sembla, per activa o per passiva– intenten, sense ni fer veure el contrari, emmordassa­rnos en tots els àmbits. Ja ho han fet amb polítics i representa­nts d’associacio­ns. El següent pas és l’escola –qüestionan­t docents–, els mitjans de comunicaci­ó –qüestionan­t periodiste­s–, la cultura –qüestionan­t actors– i la ciutadania en general, perseguint –per exemple i malgrat la seva constituci­onalitat– l’ús del català.

Tot plegat, un desastre immens, però que es pot combatre. El pitjor que podem fer és que per por de ser assenyalat­s o tenir problemes, nosaltres mateixos ens mosseguem la llengua, ens autocensur­em i deixem de dir, pensar i defensar allò que bonament entenem sobre el món que ens envolta i els fets que hi succeeixen. Perquè seria el mateix que deixar d’anar a la Rambla després dels atemptats o no passar més per la Sagrada Família.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain