Reintegraments i aproximacions

Ja ha arribat el desembre, i som a divuit dies de les eleccions del vinti-u, que seran la vigília del sorteig extraordinari de Nadal de la loteria nacional, el més esperat i tradicional de l’any. “Enhorabona als premiats!”, estarem proclamant la matinada del vint-i-dos, segons quin sigui el resultat electoral, i també el matí del mateix divendres, quan els nens de San Ildefonso cantin la grossa i mitja Espanya o més comprovi si li ha tocat alguna cosa, un pessic, una mica de fortuna. La justícia social en forma de loteria. El pla financer B de la ciutadania que vol escapar de la crisi. Pagar la hipoteca, tapar forats, el casament d’un fill, fer un viatge, comprar-se un cotxe de luxe. Aquestes coses. Els somnis modestos de la gent corrent, els de tots nosaltres. Un dècim afavorit amb la grossa de Nadal. La diferència, per a molts, entre la tranquil·litat i el permanent ensurt, l’angoixa, l’agonia, que vol dir lluita, la lluita per la vida. Encara que l’alegria va per barris, esclar. I malgrat que un gust no amarga a ningú, es nota molt quan la grossa cau en una administració de categoria i ningú no destapa escumós barat ni es deixa veure gaire. Al cap i a la fi, diners criden diners. I gairebé molesta com la broma de mal gust que és que li toqui la loteria a aquella senyora d’abric de pells, collaret de perles i noia de servei amb còfia. El que ens alegra, ja que no ens tocarà a nosaltres (mai no ho fa, no ho ha fet mai, encara que no perdem mai l’esperança), és veure gent humil, si pot ser d’un poble maltractat per alguna reconversió industrial, amb molt atur, que de sobte són celebrats pels bancs i estimats per parents i amics gorrers. D’arruïnats a potentats. Encara que duri poc, perquè poc dura l’alegria a la casa del pobre. De la misèria de cada dia al ric per un dia, per una temporadeta. Potser per a les restes, si hi ha seny i bon judici i hom se sap administrar. Sí, esclar, hi ha una cosa sinistra en aquests premis i la seva il·lusió i més encara en aquell ritual de les càmeres i els periodistes rondant els premiats i buscant alguna declaració que sigui diferent del tòpic. Al final, quan comprovem la llista oficial al diari i ens decidim ja a trencar el dècim que no porta res, sospirarem i ens direm allò que els diners no donen la felicitat o que un altre any serà. Són els primers gasos i rotets mentals del prolongat període nadalenc. Les festes! Que ara comencen amb els llums matiners als carrers per continuar amb el black friday iel cyber monday, però que abans només començaven de veritat, en la seva disbauxa anual, amb el sorteig extraordinari de Nadal. O el tretze de desembre, quan ja es podia anar a comprar la nova figureta a la fira al costat de la catedral de Barcelona que ara comença també al novembre…

Però vaja, la loteria i les eleccions. I les rodes del bombo girant. Ningú no sap avui què passarà. Només intuïm que la participació serà extraordinària, com el sorteig mateix. I que gairebé ningú no es quedarà sense el seu dècim, vull dir el seu vot. Urnes el 21 i bombos el 22. I el record borrós de les penúries de la hisenda colonial i espanyola i la loteria de números del Marquès d’Esquilache (semblant a aquella a la qual ara diem Primitiva, precisament perquè era la que venia del XVIII). La de Carles III acaba perfeccionant-se a Cadis, coetània de les Corts i pràcticament de la Constitució. O sigui, que és una loteria constitucional, com ho seran aquestes eleccions autonòmiques convocades per la via del 155. Aquests dies hem hagut de continuar escoltant moltes ximpleries sobre eleccions il·legítimes i suposats governs legítims, igual que cada any hi ha un llest que diu que el sorteig de Nadal està manipulat o que sempre toca als mateixos. Segur que fins i tot hi haurà qui digui que els reportatges de les diferents televisions són mentida, que són actors, que la loteria és un gran negoci per a un Estat que ens enganya i no reparteix ni tan sols les engrunes nadalenques. I tot i això, la democràcia, la loteria, és el que ens permet viure contents, de vegades il·lusionats, gairebé fins i tot feliços. Aquestes eleccions són, sens dubte, molt especials. Encara que al final no importi gaire qui guanyi. Ja sabem que el premi anirà molt repartit i que en la nit electoral guanya tothom. L’important seria, després dels números, tornar a la realitat, és a dir, recordar que no hem estat capaços de pactar una llei electoral catalana, que es necessiten majories de dos terços per modificar l’Estatut i que el nombre d’escons i el dels vots obtinguts són dues coses diferents. I sobretot caldria deixar de jugar a tenir un vot més per passar a recosir aquesta crisi que ja no és la de l’encaix de Catalunya a Espanya, sinó que hem aconseguit que sigui una crisi entre catalans. Caldrà alegrar-se’n pels que aconsegueixin premis i portin participació. I conformarse amb menudalles, centenes, reintegraments i aproximacions. Perquè aquesta vegada vam estar, reconeguem-ho, jugant a una loteria en la qual l’únic premi de veritat era que no ens toqués.

Hem estat, reconeguem-ho, jugant a una loteria en la qual l’únic premi de veritat era que no ens toqués

DANI DUCH