La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’aparador del patiment animal
La difusió a la xarxa d’imatges de maltractament en granges i escorxadors catapulta la influència dels conservacionistes
Les xarxes socials s’han convertit en un aparador del maltractament que pateixen els animals. Les imatges de les tortures més cruels circulen pels nous mitjans de comunicació amb un èxit notable d’audiència. Gossos escorxats, conills espellats, vaques decapitades, pollets aixafats i oques sense plomes dibuixen una orgia rutinària de sang a la xarxa. Moltes d’aquestes imatges es difonen per mostrar com a la rebotiga de les granges i els escorxadors s’amaga un ritual de patiment fins ara censurat. Aquesta cruesa, però, és positiva? Ajuda a la causa del benestar animal?
Abans, les oenagés animalistes amb prou feines influïen en els mitjans de comunicació de masses. Ara, en canvi, els seus vídeos i fotos els veuen milions de persones, es fan virals i arriben a les televisions i els mitjans de masses –que els demanen–, segons explica Javier Moreno, president d’Igualtat Animal. La pàgina de Facebook d’aquesta organització té més de dos milions de seguidors. Un reportatge colpidor sobre les incubadores de pollastres a Espanya va fer la volta al món (40 milions de persones el van veure) i un vídeo a Twitter sobre la vida d’ànecs i oques-fàbriques de foiegras va tenir també un èxit inusitat malgrat que cal retirar la mirada cada poques seqüències. El maltractament d’un ensinistrador en un delfinari a Mallorca va ser portada.
“La denúncia del maltractament animal guanya pes en els mitjans, tant digitals com en paper, i això és conseqüència de la sensibilització creixent de la ciutadania, que també fa servir les xarxes per denunciar el maltractament”, afegeix Javier Moreno, que veu, no obstant això, els mitjans en paper més pudorosos.
“Les imatges del maltractament animal ens mostren un patiment que hem amagat i que no volíem veure”, explica Núria Almiron, codirectora del Centre d’Estudis en Ètica Animal (UPF-CEA), que veu canvi de sensibilitat social i més interès dels mitjans de comunicació tradicionals sobre aquest món desvetllat (tot i que no sempre és evident que la motivació última sigui la compassió).
Almiron destaca que, malgrat tot, no està demostrada l’efectivitat d’aquestes imatges –les campanyes animalistes estan poc estudiades–, per bé que considera que “produeixen impactes que poden canviar mentalitats”. De tota manera, les respostes ciutadanes són desiguals en les enquestes. Algunes persones diuen que aquestes imatges els han influït en el consum de carn o en un canvi d’hàbits, mentre que d’altres apunten que no els van motivar i que només van apartar la vista. “Però el simple fet que diguin que no poden veure aquestes imatges ja ens parla d’un gran impacte”, conclou Almiron.
Javier Moreno, d’Igualtat Animal, admet que l’excés d’imatges negatives “pot tenir un efecte advers”, i per això, la seva organització dona prioritat a la comunicació en positiu sobre les investigacions i els reportatges.
La premsa tradicional evitava la cruesa dels animals ensangonats. Tot i això, les xarxes socials han trencat motlles. Una ratlla separapremsa va el que es podia divulgar del que no es podia difondre; però aquesta línia s’ha difuminat. Els reporters d’internet no tenen codis professionals o deontològics, propis de la tradicional –que ha mantingut uns criteris i unes regles compartits sobre el que convenia difondre i el que no–, i actuen de vegades moguts pel desig de cridar l’atenció, explica Josep Lluís Micó, catedràtic de Periodisme de la Universitat Ramon Llull. “El periodista té una ètica deontològica; però un particular no té objeccions per penjar imatges violentes o morboses perquè està competint amb gent que tampoc no respecta cap norma”, exposa Micó. Qualsevol pot gravar un animal maltractat, agonitzant o moribund.
Quan es creuen les línies vermelles i se suprimeixen les regles compartides, alguns mitjans comencen a considerar que també estan legitimats per reproduir la mateixa cruesa. “Si hi ha imatges que es poden veure a Facebook o Twitter, per què no les publiquem també nosaltres...?”. L’argument agafa força perquè els mitjans no deixen de ser un negoci amb molts competidors, incloses les xarxes socials, tot i que d’altres mantenen els seus principis. En la nova cultura visual conflueixen, doncs, “la presumpta legitimitat que dona l’absència de regles comunes acceptades i l’obligació de competir dels mitjans per captar l’atenció”, assenyala Micó.
El fenomen es completa amb les fotos o els enregistraments d’alguns herois que exhibeixen com a trofeus els animals convertits en preses. Moguts per l’ego, donen corda a la seva exaltació personal per deixar clar que no volen només la foto de rigor, sinó també difondre-ho arreu del món.
Tot i això, qui no vulgui tant estrès visual li queda la capacitat subjugadora que tenen les mascotes (gossos, gats...), els autèntics reis d’internet. Els seus vídeos tendres, naïfs i relaxants produeixen un benestar psicològic demostrat. Atreuen l’audiència perquè tota la seqüència de les seves entremaliadures anticipa la convicció d’un desenllaç imminent. Un final feliç.
En la nova cultura visual influeixen la falta de codis ètics a les xarxes i la competència per captar l’atenció Aquestes campanyes “produeixen impactes que poden canviar mentalitats”, diu Núria Almiron