La Vanguardia (Català-1ª edició)
Salvem les terrasses
Dijous (23 de novembre) em vaig despertar amb un edema a la galta dreta. Semblava l’anunci mateix del Netol. Vaig anar directe al CAP, on em van injectar una dosi de corticoides, sense cap millora. En fi, que em van ficar en una ambulància i em van portar a Sant Pau, a urgències. Vaig arribar al voltant de la una del migdia en una cadireta de rodes. Érem sis persones esperant a ser ateses. Al cap d’un parell d’hores, el nombre s’havia doblat. A les sis va arribar amb la seva corresponent cadireta un xaval amb la cara feta un poema, amb un enorme esparadrap que li tapava el nas i part de la boca. Li vaig preguntar què li havia passat, però el xaval no deia ni piu, semblava com atordit. Fins que una infermera jove va agafar el telèfon que hi havia en una taula al davant nostre i es va posar a trucar al xicot o a no sé qui. En fi, que a mitja conversa, la noia va deixar anar una estrepitosa rialla i el xaval va fer un salt que de poc cau de la cadira. I es va posar a plorar.
A mi em van atendre a les set, és a dir, que em vaig passar sis hores assegut a la meva cadireta. Durant aquell temps l’edema s’havia propagat a la galta esquerra, però el pitjor no va ser això, sinó haver d’aguantar durant un parell d’hores tres tipus darrere de mi que es van posar a parlar acaloradament de “la qüestió catalana”, mentre es rabejaven amb el pobre Miquel Iceta i la seva addicció al 155. Em van injectar alguna cosa “molt forta” –segons em va dir el metge que em va atendre– i la cosa va millorar una miqueta. En fi, que em van ingressar i em van tenir un parell de dies en observació. Dissabte, l’edema havia pràcticament desaparegut i em van deixar anar. Me’n vaig anar a casa, em vaig dutxar, em vaig posar guapo i vaig anar a l’Oller a prendre la meva copeta de Jameson, el meu whiskey irlandès (2,50 euros) i fumar-me un cigar havà com Déu mana.
L’Oller, el bar Oller, no és la primera vegada que apareix en aquesta crònica ni espero que sigui l’última. L’Oller, a la cantonada de Còrsega amb el passeig de Sant Joan, és un dels llocs més emblemàtics del meu barri. Va obrir el 1929 –com figura en una placa que va col·locar a la seva entrada l’Institut del Paisatge Urbà: “Arrelat a la ciutat”– i continua allà. És el que es coneix com “el bar de tota la vida”. El va obrir Josep Oller Casas i durant un munt d’anys va ser regentat pel seu fill, Pep Oller (Pepitu), ajudat des del 1996 per Alcides Pimentel, Júnior per als amics, que finalment es va fer càrrec del negoci. L’Oller dista molt de ser un bar “normal”: té un horari capritxós i insospitat, el servei es redueix a una sola persona, el mateix Júnior, que el mateix és darrere de la barra que atén les taules (els dissabtes i diumenges té un ajudant), i està demanant a crits unes reformes que no arriben mai. Però té una terrassa a la qual li toca el sol i en què és agradable prendre unes copes i xerrar amb els amics, que per a això hi ha les terrasses.
Però, d’un temps ençà, la situació ha canviat. Les tauletes, abans prop d’una dotzena i ara només sis, ja no estan enganxades a la façana de l’edifici, a dreta i esquerra de l’entrada del bar: les han col·locat a la part alta de la vorera, al límit del carrer Còrsega. Diuen que és per facilitar el pas dels vianants, per si passa un cec amb el seu bastó i no topi de cara amb una tauleta. Però, la vorera és molt ampla i, tot i amb les tauletes enganxades a la façana, hi podria passar un regiment. A més, en una setmana que fa que em prenc el whiskey i fumant-me el puret, encara no he vist passar cap invident, però sí setze bicicletes i dues motos, i quatre gossos, tres dels quals es van pixar a la façana i el quart, un simpàtic buldog francès, s’hi va cagar la mar de satisfet.
Però el pitjor no és això. El pitjor és que a les sis tauletes col·locades ara al límit del carrer ja no hi toca el sol i es troben just al lloc on solen descarregar els camions i les camionetes que proveeixen respectivament un Hipercor veí i un magatzem de compra i venda de portes, reixes de ferro, fonts, banyeres, maons i tota mena de trastos de cases en enderroc. Dimecres, sense anar més lluny, va arribar una d’aquestes camionetes. Un noi en va baixar un bidet i una tassa de vàter en bon estat i els va col·locar just al costat de la tauleta en què jo prenia el meu whiskey. Al cap de poc, va arribar un altre noi del magatzem, se’ls va estar mirant, van fer un tracte (80 euros) i van carregar el vàter cap al magatzem, mentre em demanaven que fes un cop d’ull al bidet, no fos que a algú se li ocorregués pispar-lo. Confesso que és la primera vegada que prenc un whiskey en una terrassa amb un bidet a la meva esquena.
L’Oller, un bar dels de tota la vida, “Arrelat a la ciutat”, no es mereix aquest tracte, senyora Colau (per cert, veïna del barri). No només ens han tret el sol que tanta falta ens fa, sinó que ens obliguen a prendre el whiskey amb un bidet. Sisplau, senyora Colau, una mica de serietat. Si continuen així, ben aviat no quedarà ni una terrassa decent en aquesta bonica ciutat.
PS. Davant hi ha l’estàtua més vella de Barcelona. L’anomenen la font d’Hèrcules i es va inaugurar el 1802 amb motiu de la visita a la ciutat del rei Carles IV i la seva esposa, Maria Lluïsa. Quan les tauletes estaven enganxades a la façana de l’edifici, ens hi entreteníem veient els gavians que anaven a beure a la font. Ara els donem l’esquena. L’esquena al monarca i a la seva règia esposa, les efígies de la qual figuren en un medalló. Em pregunto si el trasllat de les sis tauletes al límit del carrer s’ha d’interpretar com una reivindicació republicana i independentista. Tal com està el pati, no seria estrany.
Senyora Colau, una mica de serietat. Si continuen així ben aviat no quedarà ni una terrassa decent a la ciutat