Televisió amb ànima

De vegades la televisió et desconnecta. Et desconnecta de la subjugadora actualitat sociopolítica. I et reconnecta amb el perenne batec de la intemporalitat. És a dir, de vegades la televisió et reconnecta amb el millor de tu mateix. Succeeix poques vegades, però succeeix. M’ha succeït aquest dimecres passat amb la fabulosa vetllada de TV3, que ha enfilat els programes This is art i L’ofici de viure. Contra tota lògica comercial, la televisió pública catalana ha decidit feliçment ser digna de la seva funció i emetre un tiberi epicuri basat en l’art i en la psique: televisió de l’ànima, tal qual. Amb el primer episodi de This is art, Ramon Gener m’ha fet capbussar en l’experiència extàtica de la pintura (Scriabin), l’escultura (Bernini), la poesia (Santa Teresa) i la música (Glenn Gould), en un viatge molt personal i passional, com no pot ser de cap altra manera tractant-se d’art. Amb el tercer lliurament de L’ofici de viure, Gaspar Hernàndez m’ha acompanyat en el viatge de les emocions intrapersonales, suggerint-me com gestionar-les per defugir en la mesura del possible de les seves pertorbacions més punyents. This is art és un trepidant desplegament d’impactes, paisatges, escenaris i sensacions, i L’ofici de viure és un recés gairebé meditatiu d’íntimes i assossegades converses, però els dos programes coincideixen a reconciliar-nos amb la nostra humanitat menys anecdòtica i més categòrica. Veient consecutivament This is art i L’ofici de viure he cregut per un moment que estic en un altre país, un país civilitzat en el qual la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. He cregut durant aquesta estona televisiva que era lluny de l’espasmòdic present delmeu àrid poble, de la meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria, amb permís del poeta Espriu. De vegades la televisió ens permet sentir-nos millor del que som, ja ho veus. Però no vull descartar que potser un dia mereixem ser tan beatífics i angèlics com ens pinten i pressuposen Ramon Gener i Gaspar Hernàndez: mentrestant, gràcies a tots dos per la seva confiança en les nostres possibilitats! A tots dos totes les gràcies els siguin donades per elevar-nos més enllà de les nostres caïnites picabaralles i ràncies faccions.

El canal DMax ha emès aquesta setmana un documental brutal: Yo fui un asesino. L’assassí és José Rabadán, que una nit de fa 17 anys va matar els seus pares i la seva germana de nou anys amb una katana, una espasa samurai. Yo fui un asesino és un document formidable en el sentit llatí del terme (una cosa que horripila i causa espant) però sense esborrar el seu sentit admiratiu, perquè, més que un documental sobre un assassí és un documental amb un assassí. No cada dia tens un assassí en pantalla! (confés, condemnat i, això sí, rehabilitat). Com a teleespectador em debato entre l’angoixa i l’ànsia de comprendre; entre escoltar i no escoltar: trio escoltar. I així crec entendre què li va passar a aquell noi: incapaç d’acceptar la discapacitat de la seva germana tant com els seus pares, va voler escindir-se de la realitat i el seu dolor amb tres espasades de katana. @amelanovela

De vegades la tele –vegeu ‘This is art’ o ‘L’ofici de viure’– ens permet sentir-nos millors del que som