Missioner sant Francesc Xavier

Aquest primer diumenge d’advent coincideix amb la festa d’un sant molt apreciat en tota la cristiandat, sant Francesc Xavier, amic i deixeble de sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús, els Jesuïtes, l’orde religiós que tanta glòria ha donat i continua donant a l’Església.

Al segle passat, una obra dramàtica en vers de José María Pemán, El divino impaciente, estrenada en la República i molt representada en la postguerra, va popularitzar la vida d’aquest sant nascut de família noble al castell de Xavier, un bonic enclavament de Navarra al qual he anat nombroses vegades. També he visitat, amb molta emoció, la casa-fortalesa de sant Ignasi a la localitat guipuscoana de Loiola. En els dos enclavaments és habitual trobar-se amb persones de procedències molt diferents, com correspon a la universalitat de les seves vides i missatges.

La trobada entre aquests dos sants va ser a la Universitat de París a finals del 1529, un fet casual si no hi veiéssim la mà de la divina providència.

Iñigo de Loiola, de 38 anys, va ser acceptat en l’escola-residència Santa Bàrbara, i el seu preceptor el presenta a dos alumnes que seran els seus companys d’habitació: Pierre Favre i Francesc Xavier, tots dos de 23 anys. D’aquella habitació, de moltes hores d’estudi compartit i d’anhels manifestats, sortirà l’embrió d’una tasca apostòlica que s’estendrà arreu del món.

Francesc Xavier no era un jove dòcil i predisposat per a la seva vida. Li agradaven els espectacles, triomfava en els esports, es regalava una vida còmoda pròpia d’una família rica que havia posat un criat al seu servei ja d’estudiant. Però una vegada va sentir, a través d’Ignasi, la crida de Déu, la va seguir amb un ímpetu exemplar, i això és el que el va portar a ser un model de missioners, viatjant primer a Lisboa, i des d’allà va fer el salt a l’Índia i el Japó, fins que va morir, als 46 anys, quan es preparava per embarcar cap a la Xina.

És fàcil pensar que el papa Francesc, jesuïta de formació, demanarà avui especialment al sant navarrès per aquestes terres de missió, i en particular pels grans països asiàtics. Amb ell tots nosaltres podem fer el mateix.

Advent és un temps litúrgic de preparació per a la vinguda del Senyor. Li demanem que vingui a ser conegut en aquestes zones del món on amb prou feines saben de Jesucrist; però també preguem que ens faci missioners on la vida ens hagi col·locat, ja que també entre nosaltres hi ha molta ignorància i set de Déu.

Quan el Papa insisteix que vol una “Església en sortida” ens està cridant a una tasca molt il·lusionant. No la farem amb xerrameca, sinó amb el testimoni amable del nostre exemple.

Potser per això abans hem de reflexionar sobre la nostra fe, fer el que sant Ignasi va anomenar “exercicis espirituals”, en una paraula, exercitar-nos en l’amor als altres perquè veiem en ells germans en Crist. Aquest pot ser un bon propòsit per a l’advent que comencem.

Quan el Papa insisteix que vol una “Església en sortida” ens està cridant a una tasca molt il·lusionant