Un visionari sentimental

John Ruskin va ser l’apassionat animador intel·lectual del segle victorià. La seva figura allargada va protagonitzar el debat cultural britànic, però per damunt de tot va facilitar als seus contemporanis la comprensió de l’enigma de la bellesa en una creativa dimensió doble, artística i moral. Va ser, a més, un combatiu defensor dels ideals humanistes anunciats per la cultura grega clàssica. Va portar el seu afany de pensar la mitologia a l’àmbit racional de la civilització urbana, les bel·licoses ciutats Estat del món antic, que considerava una frontera atenta i avançada en la transformació social de la realitat històrica. Ruskin era un visionari, cert, que va reaccionar contra l’utilitarisme industrial implacable i va lluitar per la renovació estètica i moral nodrida en la naturalitat plàstica de l’humanisme renaixentista.

De John Ruskin es pot dir que va ser un poeta en prosa amb una endimoniada capacitat fabuladora i una destresa verbal admirable. Va néixer a Londres, en una família escocesa dedicada al negoci del sherry. Una família devota i puritana immersa en el compliment del deure, que considerava un destí exemplar. “Em vaig criar en un marsupi”, ironitzava Ruskin per descriure la sobreprotecció materna que va vigilar els seus passos de per vida. Educat en la disciplina cosmopolita del Tour, visitava anualment amb els seus França, Suïssa i Itàlia, i és fora dels confins nadius que cal situar els seus primers somiejos lírics: Chantilly, Roma, Venècia i Pisa.

Es va formar, doncs, a casa, però assistia a les conferències del King’s College i va començar a pintar amb un aquarel·lista que el va endinsar en els secrets del color. El 1836 va ingressar a Oxford com a cavaller privat, privilegis dels diners, i va descobrir el dibuix i l’arquitectura gòtica... juntament amb una enigmàtica relació epistolar amb Adèle Domecq, capritxosa angloandalusa: dies d’eufòria i depressió que la de Jerez va tallar, farta, i va deixar a Ruskin una misogínia punyent de la qual no es va alliberar mai més. Al College va cursar Mineralogia i Geologia, però va sortir-ne sense títol, es va escapar a Itàlia, on es va orientar cap a l’art i el muntanyisme, en el qual va entreveure la realitat orgànica i fascinant de la naturalesa. Però la impressió devoradora de la pintura de Turner el 1835, els minuciosos gravats acolorits per a Italy, van capgirar la sensibilitat de Ruskin, que es va submergir en el repte d’escriure Modern painters, i la deriva narrativa que va definir la seva original estètica.

L’esplendor del primer renaixement i el gòtic tardà condueixen a dos llibres perdurables, The stones of Venice i The seven lamps of architecture, potser un manifest moral –l’art visualitza la història en el temps– que argumenta els estudiats i prolixos capítols dels pintors moderns que van fer de Ruskin el mestre del gust britànic radical. Un socialisme estètic cristià d’encobertes conviccions paganes. A més, la dramatització expressiva de les peregrinacions alpines va donar vida a l’inquiet indagador de voluntat i exigència goethianes. Només cal aturar-se en els dibuixos i herbaris de joventut. La intuïció artística que destil·len aquests treballs ens parla de l’afany del programa: una introducció descriptiva i històrica, seguida d’un sistema complex de la percepció sensible que conclouen Lectures on art, resultat del seu compromís a Oxford com a primer Slade Professor que va fer època i va forjar un generació d’incondicionals prerafaelites, entre els quals sobresurten Rossetti i William Morris.

Les idees subversives d’Arts and Crafts constitueixen encara una crida a la formació integral de l’artesà-artista que domina la destresa de l’ofici i té una depurada intel·ligència formal. Molt aviat aquests objectius van agafar el to reivindicatiu d’un moviment social com a resposta a la tensió d’una industrialització degradant i especulativa de les arrels agràries i comunals de la cultura insular. Morris va fer de Ruskin un eficaç reformador social, com testifica la impecable exposició que es pot veure a la Fundació March de Madrid.

En efecte, la magnífica retrospectiva del taller de Morris activa en una dimensió perfecta els projectes públics de Ruskin que el van portar a idear, proposar i finançar una mena de comunisme romàntic de velades arrels marxistes, que va fracassar de seguida. Una seriosa advertència per al futur. Ruskin va fer de guia fiable del moviment artístic revolucionari de Morris que va rectificar l’arquitectura, el disseny i la sociabilitat britànics, i es va transfigurar en un entusiasta provocador polític en els anys feliços que van precedir la seva penosa invalidesa final. Ruskin carrega amb vehemència aïrada contra la depredació industrial amb la mirada fixa en la cultura del treball artesanal, dur i personalitzat. Un món harmònic. El temps lent de l’església, l’assemblea i l’alentida tasca de l’arada. El taller d’un “home sencer”.

John Ruskin