Mig segle amb Otis

Hi ha músics que ens acompanyen al llarg de tota la vida, no s’apaguen com altres fulgors de la primera joventut

Es compleix mig segle –diumenge vinent– de la mort d’Otis Redding. El rei del soul volava el 10 de desembre del 1967 a bord del seu propi avió amb el seu grup, els Bar-Kays, entre Cleveland (Ohio) i Madison (Wisconsin), d’un xou a un altra. El temps, amb fortes pluges i boira, era tan dolent que molts vols comercials no van enlairar-se aquell dia. Però Redding, als 26 anys, no era partidari de cancel·lar concerts. A uns cinc quilòmetres de la seva destinació, l’aeronau va impactar contra les aigües gèlides del llac Monona. Només hi va haver un supervivent, el trompetista Ben Cauley. La resta del passatge va morir. El cadàver de Redding va ser recuperat l’endemà, encara assegut al seient, amb el cinturó de seguretat cordat, vestint un dels seus trajos entallats, rígid i poc menys que congelat. Així apareix a les seves últimes fotos qui en escena era com foc viu.

Hi ha músics que ens acompanyen al llarg de tota la vida. Els escoltem en la nostra primera joventut, seduïts pel seu ritme accelerat i la seva empenta fortíssima. Però lluny d’apagar-se amb ella, com tants altres fulgors que la van il·luminar, continuen vius al nostre iPod, immarcescibles, sempre pletòrics. És el cas d’Otis Redding. O d’Aretha Franklin. O de Marvin Gaye. O de cantants i compositors d’altres llengües, latituds i sensibilitats, com ara Roberto Murolo, Georges Brassens o João Gilberto.

La carrera professional de Redding va durar només del 1962 al 1967 i no li va reportar cap número u. El primer va ser pòstum: (Sittin’ on) The dock of the Bay, una balada que va gravar només quatre dies abans de morir, curulla de malenconia, on deia limitar-se a veure passar el temps. Aquesta era una de les cares de Redding, que a Fa-Fa-Fa afirmava: “Sad songs is all I know”. Però aquest mateix Otis era el que es buidava en escena. El que empès per una musculosa secció rítmica arrasava amb I can’t turn you loose. El que no es donava treva amb Satisfaction. El que, partint de la quietud, accelerava fins a l’infinit amb Try a little tenderness. El que rugia Shake o Respect, convertint aquestes cançons en un exercici extrem, mentre ballava com podia –com si estigués enrampat, clavant puntades, bastant pitjor que Sam & Dave, tot sigui dit–, i gruixudes gotes de suor li relliscaven cara avall. Segons recull Peter Guralnick al seu llibre Sweet soul music, un dels principals atractius d’Otis era aquella personalitat en què semblaven que convivien una difusa vulnerabilitat i una enorme confiança en si mateix.

Cantant, instrumentista, compositor, arranjador, hàbil gestor de la seva carrera, home estimat pels seus col·legues i admirat al món, Otis continua viu cinquanta anys després de morir. Ho està –i com!– a YouTube, on es recullen actuacions electritzants, com les de la gira europea de Stax o la del festival de Monterrey. I ho està, sobretot, en el record dels que no hem volgut, ni pogut, oblidar-lo.