L’esglaó que falta

El Barça fitxarà al mercat d’hivern. La decisió està presa des de fa setmanes. No respon a un atac de nervis sobtat a causa de l’empat d’ahir davant el Celta, que va poder acabar amb victòria blaugrana amb una mica més de sort, sinó a una anàlisi més global i pensada de la situació. L’equip de Valverde continua transmetent sensacions positives, moderadament optimistes de cara al futur i raonablement eufòriques si es té en compte com va arrencar tot plegat a l’estiu, però tot aquest benestar no ha encegat els qui tenen l’obligació de fer pujar el nivell de la plantilla, i aquí hi ha espai per omplir. L’entrenador Ernesto Valverde, el mànager esportiu Pep Segura i el secretari tècnic Robert Fernández (si bé la relació entre aquests dos últims no està per tirar coets) fa temps que han detectat algunes mancances. Per al gran públic, el problema es resumeix així: el Barça és fiable i està ben treballat, però no va sobrat de qualitat a la zona de tres quarts de l’atac, poques vegades resol els partits folgadament; sempre els pateix d’una manera o una altra. Ben dotat, per tant, per al sacrifici, al grup blaugrana li falta espectacle, entenent aquest com a eina inherent dels equips imbatibles, i no com una frivolitat destinada a l’efectisme perquè sí. La lesió de Dembélé i l’ofuscació de Deulofeu han simplificat el diagnòstic. Quan els laterals són bloquejats per un equip llest i ben entrenat (per exemple, el Celta) el Barça tendeix a formar un embut pel centre, i allà només els millors acostumen a sobreviure. Messi ho és, però necessita aliats de més categoria perquè Paulinho, suplent extraordinari, mai no va ser pensat com a titular.

Coutinho continua sent el fitxatge buscat, beneït per tots els qui decideixen i competent a l’hora de trencar per dins com a expert filtrador de passades definitives, però també des de la banda, per la seva condició de regatejador. Veurem si el preu fixat pel Liverpool (es parla de 145 milions d’euros, una perversió només comprensible en clau PSG post-Neymar) és assumible per una directiva cada vegada més convençuda que els diners han d’estar al camp i no al banc. Els sona?