Piqué I, rei de les Espanyes

Fa uns dies en un programa televisiu de Canal Sur em van proposar de contestar a boca de canó una bateria de preguntes. Vaig acceptar-ho, esclar. Una de les preguntes va ser que digués una persona que a Espanya simbolitzés el sentit comú. Tenia la resposta: Vicente del Bosque. Els entrevistadors, home i dona, van assentir amb el cap amb aquell universal gest equí d’assentir amb el cap. També els semblava una bona opció. Vaig marxar amb aquella idea. Del Bosque no ha dit mai una insensatesa i ha estat curós amb la sensibilitat catalana. Mai no ha fet una declaració a la galeria, fins i tot sabent que part de la parròquia A por ellos del amor hermoso l’haurien aclamat. No reacciona a cop calent, encaixa bé derrotes i crítiques i, gairebé millor, victòries i afalacs. Vaig anar engrandint el forat i vaig decidir que no m’importaria canviar –tipus príncep i captaire– Rajoy per Del Bosque. A Brussel·les o en algunes cites amb mandataris mundials ni se n’adonarien, ja que tots dos tenen una certa semblança.

Solucionada la Moncloa, vaig mirar cap amunt: què faríem amb el Rei? Una piulada de l’escriptora Nieves Abarca (N.A. a partir d’ara, per la possibilitat d’una eventual querella) em va ensenyar el camí: Gerard Piqué per Felip VI. Piqué, davant dels xiulets i improperis que jalonaven entrenaments i partits, per gent amb vides un pèl així com de porqueria, va dir allò de sempre, a aquell ritme seu de bolero entonat per Manu Chao (“Desde chaval / me partí la cara por España / soy así / democracia / no me importa nada que no me quieran / soy así y también asá”), però va afegir un element nou entre humilitat cristiana i sobradesa CR7. Va dir que si els cafres aquests accedissin a anar-se’n a dinar amb ell els convenceria. Parlaria amb ells, s’explicaria i els vàndals deixarien els càntics vexatoris, botzines i banderes per caure convertits a la bona nova. Pot ser. Jo no dic que no. Però també pot ser que no aconseguís el canvi i el continuessin xiulant.

La meva solució és millor: solucionaria dos problemes d’un tret (hola, Froilán). D’una banda, un rei guapot i català, amb Shakira de reina, i un hereu, el futur Milan I (Roma 0), aposta paper cuixé guanyadora. Països d’Amèrica del Sud es plantejarien retroactivament la seva independència i tornarien a la Metròpoli, sabedors de com de sensibles que som per aquí amb la diferència (acull-te al 155, infidel!), i el problema català deixaria de tenir sentit. Penseu en una final de Copa amb l’Athletic: remor, hurres i roncs.

Però per a la selecció espanyola el canvi també seria una benedicció. L’acceptació del nou central seria immediata. A més, Felip –al dorsal, un Felipe B. ben xulo– té planta de bon central: alt, fort, sobri i, pel que sabem, sap treure la pilota amb contundència i criteri amb la dreta.

Amb Piqué de rei, hi hauria un monarca guapot i català, amb Shakira de reina i un hereu de paper cuixé

Carlos Zanón