La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Tot ho porto per dins, els nervis, el malestar, i costa detectar-m’ho”
Marc Márquez, campió del món de MotoGP
Tota aquella angoixa... Abans d’anar a dormir li posava un líquid amb cotó fluix als cabells. Estava molt preocupat. El veia amoïnat, no gaudia de les curses. No era ell, no era el Marc que salvava caigudes de final de temporada”. La confessió és de l’Àlex, el petit dels Márquez. Ara poden riure els dos i treure’n ferro. Tres setmanes després de proclamar-se campió de MotoGP per quarta vegada, Marc Márquez (Cervera, 17/II/1993) encara no ha passat més de dos dies a casa per compromisos. Però almenys ha pogut gaudir dels més petits al campus Allianz i encomanar-se de la seva energia. “Encara em considero un nen”, diu el 93, que conversava amb
La Vanguardia abans d’agafar-se dues setmanes de relax. “El cos em demana un descans”.
Què li aporten els nens? Amb els nens aprens molt, et fan veure les coses diferent. El que més m’aporten és reviure la il·lusió de quan era un nen, la innocència. Durant la carrera esportiva tot es professionalitza, però mai no has de perdre la il·lusió d’anar en moto. Mentre tingui motivació, no hi ha edat, pots continuar divertint-te.
La seva mare recordava en aquest diari que quan vau començar a competir anàveu “a jugar amb la moto”. Continua sentintse un nen quan pilota? És l’objectiu més difícil de complir. Al campus Allianz els nens em fan reviure els moments de la infantesa d’anar a jugar amb la moto. Al final has de deixar estar la tècnica i el mètode d’entrenament i agafar la moto només per diversió; és una cosa que sempre busco. Aquest any, l’únic moment que ho he passat malament és quan no em divertia amb la moto. Quan perdo la diversió és quan més pateixo. La segona part de l’any va ser més intensa, però ja em divertia i per això gaudia. Si perds la diversió, ho perds tot.
La seva imatge de felicitat és... Si et dic la veritat, soc feliç com soc ara. Tinc la gran sort –i alguns diran: “Quina enveja!”– de no necessitar res més del que tinc: estic vivint del que havia somiat de petit, estic gaudint, m’estan sortint els resultats, i. a més, el millor que faig i el que em fa divertir més és la meva feina. Així que no puc demanar res més.
No s’enfada mai? Home, sí que m’emprenyo. Què em fa enfadar? Depèn de la situació. Em fan emprenyar les situacions d’impotència, coses que es creen al meu voltant, o sobre la meva persona, que no puc controlar. Quan et converteixen en un personatge hi ha aspectes que se t’escapen de les mans. És una de les coses que he après: a respirar fons i deixar-ho passar.
Va ser xocant saber que un pilot que sempre riu perdia els cabells per ansietat. Riure és també una pantalla per amagar les preocupacions o neguits? El somriure em ve de sèrie, però de vegades pot ser un somriure de felicitat, o de vegades un somriure nerviós. Tampoc no diria que és una pantalla, però soc una persona que ho porta tot molt per dins, els nervis, el malestar... i costa que la gent ho detecti.
La caiguda de cabells per l’angoixa també la va tenir quan hi va haver la crisi amb Rossi, el 2015? Allà no em va passar això. Va ser en aquell moment quan vaig aprendre a gestionar les situacions d’impotència que deia, de les coses que no pots controlar. Vaig aprendre a passar, a deixar-ho córrer. No em va agradar el que es va crear. El que més em va ajudar és que tenia la consciència tranquil·la, i quan saps que no has fet res malament, això et dona tranquil·litat.
No ha estat l’únic que ha patit. Miri aquest missatge que li van escriure en aquest diari: “Em teniu acollonida. Un dia arribareu de viatge i em trobareu seca al sofà”. Això no se li fa a una mare... Ha, ha, ha! El pare és al box i el veig patint, però la mare és com jo, ho porta tot més per dins. Li dic que vingui a alguna cursa, però prefereix quedar-se a casa, al sofà, mirantho per la tele. Ho pateix...
N’hi dona motius: enguany, 27 caigudes. Els anys anteriors: 17, 13, 11, 15... És el campió del món de MotoGP que més cau. Qui no arrisca no pisca? No m’agraden aquests números, eh! Soc el primer que els vull rebaixar, però he incrementat. aquest any ha Depèn anat al molt revés, de els la sensació que tens amb en aquell la moto moment. i de les Sí armes que soc un dels pilots que, sobretot en entrenaments, arrisca més. Potser altres es conformen. Però és la meva filosofia per marcar la diferència, per donar aquest punt de més.
Els nens del campus l’animaven a fer una salvada Xest amb la moto de motocròs. S’ha fet viral. Ara en fred, com la veu? Ara puc dir que espero que no torni a passar. Si no l’hagués salvat, m’hauria estirat dels cabells molts dies, però sembla que estava escrit: per aquella salvada la gent se’n recordarà d’aquest campionat 2017. Una mica com el del 2010 per la cursa d’Estoril. Algú va dir que havia de mantenir-me damunt la moto.
Només amb 24 anys i ja té 6 títols mundials en 10 temporades. Si féssim una extrapolació temporal es podria plantar als 34 anys amb 12. S’ho imagina? Buf! No m’ho imagino i no ho vull pensar, perquè mai no m’he marcat cap número, ni cap límit, ni cap nom. Sempre que es parla de rècords us escolto, però m’entra per una orella i em surt per l’altra, perquè em fa respecte. Vull continuar amb la mateixa mentalitat. Soc conscient que cada any tindré la pressió i les ganes de lluitar pel títol.
Més enllà de les motos, què li atrau d’altres àmbits? A banda de pilot soc un ciutadà més, i visc el dia a dia com un més. També m’informo de la situació política que s’està vivint els últims mesos... M’interessa el futbol, soc un gran aficionat del Barça, els esportistes referents, els personatges públics... I veig programes de xafardeig i culturals. Ets a casa fent zàping, veus el
Mujeres y hombres i rius una estona, i veus el First dates i rius una estona més... Com un ciutadà normal.
Diu que segueix la situació política catalana. Com li afecta? Afecta a tothom. Una de les coses que costa més d’assimilar és que la gent ho barreja tot, l’esport amb la política. Com per exemple el que es va crear amb el tema de la bandera a València [si celebraria el títol traient l’espanyola].
En va acabar ben fart, oi? Tan bon punt m’ho van preguntar, vaig apagar el mòbil. Era la preocupació número zero que tenia; no em podia deixar preocupar. Sempre he dit que em sento català, perquè visc a Cervera, i estimo el meu país, la meva terra, però també em sento espanyol. Una cosa no treu l’altra. Sobre la bandera, sempre he dit que corro pel meu fan club, on hi ha gent de tots els països, i tots s’identifiquen amb el 93. Al podi ja hi ha la bandera, l’himne i tot el que vulguis. Em va fer molta ràbia perquè se’m va criticar molt, i al típic que es fa la foto amb la bandera i és evasor fiscal o corrupte no el critiquen. Al cap i a la fi, jo continuo vivint aquí.
És un dels pilots que continua vivint al seu poble. Quan s’independitzarà i deixarà el cubell màgic de la roba bruta? Ha, ha, ha! Vas creixent i cremant etapes, i ara m’estic fent una casa a Cervera. Arribarà un dia que hauré de marxar de casa dels pares. Però això no treu que també tingui una casa a Andorra, i ho reconec: la tinc per anar a esquiar a l’hivern, i a entrenar a l’estiu, però continuo vivint a Espanya i pagant els impostos aquí, per una simple raó: on soc feliç és aquí, i la felicitat no té preu. És una de les coses que tinc més clares: si ets feliç en un lloc, has de deixar de banda els diners i viure on vols.
L’ESTIL “Arriscar és la meva filosofia per marcar la diferència, per donar aquest punt de més; potser altres es conformen” LA LLIÇÓ DEL ‘SEPANG GATE’ “En la crisi amb Rossi no em van caure els cabells; vaig aprendre a passar de les coses que no puc controlar” LA BANDERA ESPANYOLA “Em va fer molta ràbia perquè se’m va criticar molt, i a qui es fa la foto amb la bandera i és evasor, no” RESIDENT A CERVERA “Tinc una casa a Andorra, però continuo vivint i pagant els impostos a Espanya, perquè on soc feliç és aquí”