Familiaritzant

Alguna vegada he comentat que fa uns cinc anys se’ns va ocórrer la idea de llançar a la Xina el concepte d’“empresa familiar” i que una professora, Jean Lee, es va entusiasmar amb el tema. A Europa i Amèrica això és una cosa molt arrelada. Hi ha moltíssimes empreses que són propietat total o parcial d’una família, i això, de vegades, ve des de fa moltes generacions. Evidentment, a la Xina, amb la seva història, això no ha passat i les grans empreses són de l’Estat o d’un superemprenedor que les va crear, les ha fet créixer un munt i hi està al capdavant. Molts d’aquests empresaris quan arriben a certa edat treuen l’empresa a borsa i aconsegueixen una pila de diners, i que la borsa decideixi qui continua comandant l’empresa. Ells, a fer coses, però amb una muntanya de diners als seus comptes particulars.

Molts grans empresaris xinesos que ja han gaudit d’un bon nivell de vida amb un bon sou de la seva empresa tenen més d’un fill (molta gent amb mitjans es va saltar la política del fill únic amb diferents trampes, com ara anar a tenir els fills a Hong Kong, allà al costat, per exemple). Naturalment, s’estimen els seus fills, s’han preocupat de donar-los una bona formació i la seva idea és deixar-los la seva fortuna com a herència o donar-los suport en qualsevol projecte que se’ls pugui ocórrer. El que mai no havien pensat, però, és passar-los la seva empresa en comptes de treure-la a borsa o vendre-la. Buscar la manera de passar la seva empresa a la següent generació és un dels aspectes clau de les empreses familiars. No és gens fàcil.

En primer lloc cal pensar molt a llarg termini i dissenyar una bona estratègia per arribar al futur enfortits. Això requereix muntar un bon equip humà (i, a la Xina, esforçar-se per retenir-lo). Requereix, també, innovar, cosa que exigeix gastar un munt de diners amb eficàcia en R+D. Cal desplegar l’empresa a nivell internacional, perquè si no ho fem però altres ho fan ens quedarem petits i no podrem ni gastar el que altres es gasten en R+D, ni retenir les persones excel·lents, ni invertir en les màquines i els equips més avançats, i acabarem tancant.

Les empreses familiars, a més de pensar en tot això, per arribar sòlides a la generació següent han de pensar en la família. Qui de la família porta l’empresa? O busquem algú de fora? Poden treballar membres de la família en altres nivells? Posem gent de la família al consell? Quanta? Qui? Quant cobren els de la família que ocupen aquests llocs? Quina part dels beneficis s’emporta la família i quina part es deixa a l’empresa? Moltes famílies, per cobrir-se de possibles riscos imprevisibles al seu negoci, inverteixen part dels beneficis a diversificar-se i ficar-se així en diversos sectors. Analitzant centenars d’empreses familiars europees i americanes ens van sortir una mica més de 3 empreses diferents per família: la diversificació és una realitat familiar. A Europa i Amèrica tenim respostes per a totes aquestes preguntes i una infinitat d’empreses que van passant de generació en generació.

Ara bé, com expliques tot això als empresaris xinesos? No és gens fàcil, i el més curiós és que ho entenen millor els fills ben preparats que els pares superemprenedors. Hi ha molts nois i noies que s’han format bé i que preferirien que el seu pare els passés l’empresa que els diners cobrats per vendre-la. Quan organitzem aquests esdeveniments sobre empresa familiar a la Xina, convidem pares amb fills i filles, en portem algun que hagi començat a muntar aquestes coses i alguns d’empreses europees i americanes que com a mínim ja van per la tercera generació. La Xina pot comptar amb uns quants anys de bon creixement econòmic gràcies a l’excel·lent lideratge de Xi Jinping i, segurament, aviat veurem l’aparició de moltes empreses familiars, un fet que només pot ser bo per al país.

A la Xina no és gens fàcil que l’empresa que has fet créixer passi als fills en comptes de vendre-la o treure-la a borsa i guanyar-hi diners