La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els serrells de la quota i les finances de Catalunya
L’anunciat replegament polític de l’independentisme català, des de l’anomenada via unilateral amb data límit cap a la recerca del pacte bilateral sense presses de calendari, afectarà també la negociació del model de finançament autonòmic? De moment, en la precampanya electoral no s’ha posat el focus sobre el tema, malgrat que les dificultats econòmiques de la Generalitat i el seu pèssim finançament crònic sempre han estat centrals en el debat polític català.
En canvi, sí que ha estat objecte d’atenció l’acord entre el Govern espanyol i el PNB sobre la quota basca, la quantitat anual que el Govern d’Euskadi, que recapta tots els impostos generats al seu territori, haurà d’abonar a l’Estat com a pagament pels serveis que presta i no estan transferits a la comunitat. A Catalunya la quota ha servit com a estímul per al greuge comparatiu. En la política espanyola ha donat nou alè de l’anhelat hivern de la uniformitat centralitzada.
La xifra fixada per a la quota és de 1.300 milions anuals (en termes nets és menor, 1.076 milions, després de descomptar les polítiques actives d’ocupació que paga el Govern basc), però el seu mètode de càlcul és tan opac que els experts qüestionen la seva base econòmica i afirmen que és fruit de la conveniència política.
Però fins i tot aquesta última quantitat s’ha d’agafar amb pinces, perquè queden rellevants serrells pendents. El més important, l’efecte en la recaptació de la Diputació alabesa de la reorganització interna del grup automobilístic Mercedes (que implica que deixarà de tributar a Àlaba l’IVA de les furgonetes produïdes a la seva factoria de Vitòria). Un canvi que segons els càlculs de la Hisenda foral li suposarà una minva en ingressos per IVA de 200 milions d’euros anuals. La característica principal del concert econòmic basc és que són les institucions forals les que gestionen i recapten tots els impostos en els seus territoris, no hi ha entregues ni devolucions de Madrid.
L’aspiració del Govern basc és evitar aquesta pèrdua amb algun canvi legal que esquivi els canvis societaris de l’empresa automobilística. Però ja se sap que l’IVA és un impost molt tutelat des de Brussel·les. L’alternativa, si no és possible l’ajust fi, seria la compensació per la Hisenda de l’Estat, que dirigeix Cristóbal Montoro, amb qui acaba de negociar amb plena satisfacció el recent acord de la quota. Fins ara els representants del Govern central s’han limitat a recordar que el concert comporta sobretot avantatges, però també l’anomenat “risc unilateral”, el que es deriva d’haver de pagar via quota unes despeses fixades unilateralment per l’Estat, via pressupostos, sense vinculació amb l’evolució dels ingressos de la Hisenda basca. Podem presumir, malgrat tot, que 200 milions no seran una xifra per la qual a Montoro li valgui la pena posar en risc el suport del grup parlamentari basc en els pressupostos de l’Estat.
La por de les conseqüències negatives d’aquest “risc unilateral” va ser precisament un dels tres arguments esgrimits pel traspassat Ramon Trias Fargas, conseller d’Economia de la Generalitat en una presidència de Jordi Pujol acabada d’estrenar, l’any 1980, per rebutjar la proposta del ministre d’Hisenda de l’època, Jaime García Añoveros, que Catalunya s’afegís al model basc de concert i quota. L’oferta es va formalitzar en presència d’un tercer home, ardent defensor del concert, el conseller basc del ram, Pedro Luis Uriarte, font del relat dels fets en la seva condició d’“únic testimoni viu d’aquella trobada”.
Una altra de les raons de Trias per declinar l’oferta del ministre, segons Uriarte, era que “li semblava que políticament podia resultar inconvenient el fet que entre les primeres tasques que havia de desenvolupar el Govern (constituït poques setmanes abans) hi hagués la recaptació d’impostos, activitat que no sempre és ben rebuda pels ciutadans”. Argument sospitós i alhora poderós, si reparem en la gran quantitat de causes judicials que encara ara afecten molts prominents ciutadans.
Finalment, la tercera objecció de Trias Fargas va ser que “per a Catalunya era millor tenir un sistema de finançament que, fins i tot depenent de l’Estat, permetés treure’n més recursos negociant-hi. Considerava que el suport parlamentari del grup nacionalista català permetria que aquella via pràctica fos més profitosa per a Catalunya i menys arriscada que la del concert”.
Vist des d’un altre angle, el raonament de Trias Fargas prioritzava la intervenció catalana en la política espanyola, un axioma clàssic de la burgesia catalana, com la millor manera de fer valer els seus interessos, mentre que el concert li semblava una forma de replegament, menys ambiciosa.
El pujolisme s’hi va dedicar durant més de vint anys. La sentència del Constitucional sobre l’Estatut, primer, i sobretot la crisi financera, dos anys després, van malmetre aquella estratègia.
Acció política en l’Estat i negociació continuada de la col·locació financera han estat els dos pilars tradicionals d’interacció de la política catalana a Espanya. També han entès així històricament les elits de la capital la seva relació amb Catalunya. En els seus termes, després dels últims esdeveniments, ara es tracta de reeditar el binomi.
El PNB busca un acord sobre l’IVA de Mercedes i Madrid espera de Barcelona un pujolisme de nou encuny