La Vanguardia (Català-1ª edició)
Joan-Pere Viladecans
Joan-Pere Viladecans, artista, exposa als Espais Volart
ARTISTA
L’artista Joan-Pere Viladecans celebra els cinquanta anys de la seva primera exposició a Barcelona amb una àmplia mostra als Espais Volart de la Fundació Vila Casas on ressegueix els camins paral·lels entre art i ciència.
Amb els anys Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) diu que ha après a llegir els rastres que les mirades de la gent deixa als seus quadres. Li agrada aquell moment en què la seva obra abandona l’espai íntim de l’estudi i, ja a la sala d’exposicions, pot jugar a endevinar les emocions que provoca. “És un moment absolutament enriquidor, en què finalment s’estableix aquest diàleg meravellós que va del cervell al cor i, després, a la mà del creador, i d’allà directament a l’espectador”, assenyala als Espais Volart de la Fundació Vila Casas envoltat de les obres que componen Una mirada interior. Una mirada interior?, una mostra en què ressegueix els camins paral·lels entre art i ciència i amb què celebra els cinquanta anys de la seva primera exposició.
Què en recorda, d’aquella primera aparició pública al Cercle Artístic de Sant Lluc? Va ser un autèntic cataclisme. Una decepció. Tenia 17 anys, i no la va anar a veure ningú.
Ningú és ningú? Ningú. Jo i un amic amb qui feia guàrdia. Recordar-ho ara em produeix tendresa. El meu avi es va encarregar d’emmarcar els quadres amb uns llistons que clavava al balcó. Imagina’t. Jo volia ser pintor des de sempre, i em pensava que allò em convertiria en un pintor de veritat, però em vaig trobar amb un fracàs horrorós. Però, en lloc d’enfonsar-me, em va provocar un no sé què: em vaig tancar a l’estudi i em vaig posar a treballar ja d’una manera furiosa, gairebé obsessiva. A llegir, a escoltar música sense parar. Per sort, al cap d’un any i mig ja vaig fer una exposició a la sala Gaspar que va ser la que em va permetre viure d’això.
Vistes avui, es reconeix en aquelles obres d’adolescent? Gens ni mica. Hi havia unes idees tan estranyes! Em van censurar un quadre que representava una dona parint un nadó que era Hitler! Una cosa raríssima i espantosa... En canvi, de l’exposició següent sí que hi ha coses que podria firmar. Soc tan pessimista amb tot el meu treball que, a mesura que passa el temps i sento que ja no em pertany, començo a valorar l’obra d’una altra manera, perdo l’autocrítica.
L’exposició que presenta ara es titula Una mirada interior.
Una mirada interior?, com si després de formular l’enunciat se n’hagués penedit. És un títol una mica provocatiu. L’exposició és plena d’interrogants. La gran pregunta és quina és la nostra autèntica mirada interior, i on és aquest món interior. La mirada interior és mirar l’ànima o és mirar les vèrtebres, els claustres del tòrax? Són obres en què treba- llo des del 2012, i és la vegada que treballo d’una manera més clara en el tema que sempre m’ha preocupat més, que és establir la relació entre art i ciència. Són dos món que segueixen camins paral·lels que no es toquen mai però que tenen en comú una cosa fonamental que és l’enemistat permanent de la vida contra la mort.
Tot sorgeix d’un conte d’Edgar Allan Poe. Sí, la idea va sorgir com una fogonada. Quan il·lustrava l’obra completa de Poe vaig descobrir Un conte de les muntanyes escabroses ,en què descriu la fisonomia d’un personatge, singularment alt i prim, de cara àmplia i dents irregulars, a què 51 anys després un pediatre francès donarà nom, la síndrome de Marfan, una malaltia rara que Poe, un creador, havia intuït. I això va coincidir amb la visita que vaig fer a un eminent doctor que em va dir: “Tu tens un problema, i és que et saps veure per dins”. La unió d’aquestes dues coses va ser tan màgica que ho va desencadenar tot.
Els quadres contenen imatges de radiografies, ossos, cors, cervells, també claus i rellotges que marquen el pas del temps... La vida, amb tota la seva fragilitat, i, per tant, la mort. I on no aquesta la mort? És la mort el que dona sentit a la vida. No és una celebració trista ni una celebració tràgica. Són obres en moviment. Utilitzo per primera vegada tècniques noves com l’estampació digital, materials com la radiografia o l’òxid, que m’ajuda a reflectir el pas del temps, que per mi no és reflex d’una actitud dramàtica o pessimistes, sinó que té a veure amb la metamorfosi, amb l’enriquiment.
I si mira cap al seu interior com percep aquests cinquanta anys de creació? Els veig com a anys d’aprenentatge. L’art o la creació no m’ha servit per fugir, sinó per trobar-me a mi mateix juntament amb els altres.
No és pas poca cosa. En el meu cas, la creació no és una dedicació complaent ni alegre. És una necessitat inevitable. Com si tingués un virus que m’impulsen a treure coses que porto dins. La satisfacció em dura deu minuts, i de seguida estic pensant en una altra obra o en una altra sèrie d’obres. L’art m’ha ajudat a donar-me la raó davant del món. A aprendre a viure. Segurament m’he dedicat a aquest ofici perquè no sé viure.
Com s’imagina el que ve? No és una bona pregunta per a un supersticiós. No ho sé. A veure si d’una vegada descobreixo alguna cosa que em satisfaci més de dos o tres mesos. Persegueixo una cosa que no assoliré mai, però això és absolutament positiu perquè em fa caminar. No m’he parat mai. Em sento un inútil fora de l’estudi. M’interessa dotar la pintura contemporània d’un pensament i una reflexió que crec que no li fa falta.
No li agrada el que veu? Sempre he estat un vers lliure, algú compromès amb l’art contemporani. Però crec que a l’art actual li falta pensament, ara mateix va pel camí de l’esteticisme i d’una certa frivolitat.
“L’art i la ciència comparteixen l’eterna enemistat de la vida contra la mort”