La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cinema alemany
‘En tránsito’ situa la Segona Guerra Mundial a la Marsella del segle XXI
El llargmetratge En tránsito, basat en la novel·la homònima d’Anna Seghers i dirigit per Christian Petzold, explica la història d’un home que intenta embarcar cap a Amèrica per fugir de la França ocupada pels nazis.
Els refugiats poden tenir mòbils molt diferents segons l’època en què fan el periple, però a tots els uneix un mal comú: “No els vol ningú”. És un dels nexes que expliquen per què el cineasta alemany Christian Petzold ambienta a la Marsella d’ara, amb vestuari i attrezzo actuals, la història d’un home, Georg, que en plena Segona Guerra Mundial intenta embarcar-se cap a Amèrica per fugir de la França ocupada pels nazis. El film, que s’estrena avui després d’obrir el Festival de Cinema Alemany a Madrid, es titula En tránsito, com la novel·la d’Anna Seghers en què es basa. I al film tot té a veure amb el que és fugisser, provisional i precari.
En Georg (Franz Rogowski) adopta la identitat d’un escriptor que acaba de morir. Això li pot facilitar la sortida de França, i d’entrada li permet saltar-se les cues extenuants que centenars de persones formen en consolats i ambaixades per aconseguir el visat de sortida de l’infern. En el procés coneix la Maria (Paula Beer), que busca el seu home. Les dues històries es creuen fatalment.
D’entrada, la irrupció d’agents amb uniformes de la policia alemanya actual, en comptes dels que portaven les SS, i la presència de cotxes i vestuari d’avui dia en el que se suposa que és la França dels anys quaranta xoca bastant. Però la intensitat del drama que es ventila a la pel·lícula, així com l’aire antic o, si es vol, intemporal del nucli antic de Marsella, no només fan oblidar la dislocació temporal del relat, sinó que conviden a llegir-lo en clau de connexió entre passat i present.
Petzold confessa a La Vanguardia que la sola idea de pensar en una pel·lícula històrica, una opció que va considerar al principi, li provocava “un avorriment terrible”. I admet que la ubicació de la història a la França d’ara li ha estalviat diners i maldecaps. Però, abans que res, defensa els avantatges del seu joc de temps i recorda que no és la primera vegada que es fa en el cinema. Posa com a exemple la versió que Robert Altman va fer d’El llarg adeu,de Raymond Chandler, que va ambientar als setanta i no als cinquanta.
El realitzador alemany no estalvia elogis al nou Govern espanyol per la seva decisió d’acollir els 629 refugiats rebutjats per Itàlia o, segons ell, per un Govern amb presència d’un partit, la Lliga, de tall “feixista”: un terme dels trenta i els quaranta, sí, però que, a parer seu, també val avui.
El cineasta elogia la decisió espanyola d’acollir els refugiats rebutjats pels “feixistes” d’Itàlia