Les estrelles de la fe

Josep Miró i Ardèvol escriu: “A partir de Jesús, es produeix una seqüència històrica amb tres noms decisius. Pau de Tars, que porta el projecte al món hel·lènic i a Roma, i introdueix la idea revolucionària de la consciència personal per sobre de la llei. Agustí d’Hipona, el pensament del qual sobre la interioritat s’infiltra en tota la cultura moderna basada en la subjectivitat (...) I Tomàs d’Aquino, que construeix la gran obra que coneixem com a tomisme, ben viva en els seus diversos corrents”.

La crisi de la unitat europea ha conduït a aprofundir en l’opinió publicada en l’exemple contrari, el de la unió, reiterant el record dels “30 anys gloriosos”, que van de la postguerra mundial fins a ben entrats els anys setanta. Si en aquesta remembrança es fa un pas més recuperant els subjectes i les idees que els van fer possibles, ens trobem amb l’experiència cristiana i el seu pensament social. És un fet més que s’inscriu en el patró universal del cristianisme com a transformador radical de la història.

Tota aquesta revolució va tenir el seu origen en Jesús, un jueu, que quan va morir a la creu tot just tenia uns dos mil seguidors, que a més eren rebutjats en gran part pel seu propi poble, però que van arribar a ser majoria en l’imperi romà abans de Constantí.

Malgrat un inici humanament fràgil, el cristianisme va construir la gran volta sota la qual ha sorgit i ha crescut la civilització occidental, en articular mitjançant la nova concepció cristiana dos grans pilars de la nostra cultura, la concepció bíblica i la cultura clàssica de grecs i romans.

A partir de Jesús, es produeix una seqüència històrica amb tres noms decisius. Pau de Tars, que porta el projecte al món hel·lènic i a Roma, i introdueix la idea revolucionària de la consciència personal per sobre de la llei. Agustí d’Hipona (a l’actual Algèria), el pensament del qual sobre la interioritat s’infiltra en tota la cultura moderna basada en la subjectivitat, una influència que Charles Taylor relata amb detall en la seva extraordinària Fonts del jo. Agustí exerceix una altra tasca: articula la filosofia platònica en una teologia cristiana. Al segle XIII sorgeix la tercera figura monumental, la de Tomàs d’Aquino, que construeix la gran obra que coneixem com a tomisme, ben viva en els seus diversos corrents. Maritain, Étienne Gilson, Gioacchino Pecci (Lleó XIII), Edith Stein, Karol Wojtyla (Joan Pau II) o MacIntyre són alguns dels seus noms, i compta amb una nombrosa presència catalana: de sant Vicent Ferrer a Balmes i Torras i Bages, fins arribar a l’actual escola tomista de Barcelona.

En l’actualitat el neotomisme aristotèlic de MacIntyre constitueix la principal formulació de filosofia política global i contracultural davant el sistema. La idea és aquesta: els individus han d’entendre que per realitzar-se només poden obtenir els seus propis béns individuals en companyia dels béns comuns, els que compartim amb els altres. Quan no és així només queda un individu que ignora les relacions socials i les normes de justícia que han d’inspirar aquestes relacions.

El cristianisme ha establert nous marcs de referència universals, que determinen en el seu desenvolupament com ens entenem, ens relacionem entre nosaltres i amb la realitat. En subratllo alguns:

La dessacralització de la naturalesa, que l’allibera per a l’abordatge científic ulterior. El rebuig de la màgia en què la deïtat és presonera de l’home, i l’assumpció d’infinitud, i naturalesa inescrutable de Déu, que al seu torn es fa intel·ligible amb Jesús: “Qui em veu a mi veu el Pare”, que fa sorgir una nova relació amb Déu basada en l’experiència personal, i en el camí de perfecció, que és la santedat, independent de la posició en l’ordre mundà i eclesial. L’engany es converteix en el deure de la veritat perquè és impossible ocultar-se davant els ulls de Déu, com creia el món pagà. Per això un poble acristià és carn de canó de la falsedat, de les fake news. La subjectivitat cristiana queda delimitada per la transcendència que corregeix l’individualisme excessiu. De tot això sorgeixen els valors d’igualtat i fraternitat, dels quals continuem sent deutors. Es desenvolupa la raó objectiva com a éssers raonadors basats en finalitats, marginada en el nostre temps per la raó instrumental que ha transformat els mitjans en finalitats, com ho constata l’adoració dels diners. Aquest amor pel raonament i per revelar la naturalesa condueix a la universitat, una institució cristiana en el seu origen i desenvolupament, basada en el mètode –avui tan absent en ella– de la pregunta i el debat. La separació de l’Església i de l’Estat en el govern de l’ordre humà és una característica del cristianisme llatí, que anticipa la neutralitat religiosa d’aquell quan la societat es torna plural en les seves creences, i que comporta el desenvolupament de la democràcia, en una formulació prèvia a la liberal, com ho constata la doctrina que sorgeix de l’Escola de Salamanca i de Francisco de Vitoria: “Tot el poder del rei ve de la nació, perquè aquesta és lliure des del principi”; de la justícia social: “És lícita a l’home la propietat privada, però ningú no és propietari que, de vegades no hagi de compartir les seves coses... i en una extrema necessitat, totes les coses són comunes”; de l’ordre internacional: “L’orbe sencer, que en certa manera constitueix una república, té poder de donar lleis justes i convenients a tota la humanitat” (Justos títulos).

Sense les arrels l’arbre es panseix; en termes socials es torna anòmic. En això estem.

La separació d’Església i Estat en el govern de l’ordre humà és una característica del cristianisme llatí

JORDI BARBA