L’estadista

En aquests temps fast food, on tot es devora tan ràpid com s’ha fabricat (Màxim, el breu, n’és l’exemple més còmic), el concepte de l’estadista sembla material arqueològic. Sabem que un dels mals endèmics dels partits és la tendència a pensar en les següents eleccions i no en les noves generacions. Però el moment actual ha accelerat tant la velocitat, que tot és encara més immediatista i curtterminista, i l’esperança que la política dissenyi fulls de ruta de llarga volada esdevé una quimera. Tal vegada, en el cas català, aquesta afirmació no és precisa, perquè moments excepcionals com els que viu Catalunya han exigit líders de mirada llunyana. Però més enllà de les grans convulsions socials, que marquen a foc la història, la inèrcia política arreu del món tendeix a la més barroera i trista mediocritat.

Hi reflexiono mentre travesso la franja de mar que separa l’Uruguai i l’Argentina, feliçment acomodada al ferri Francisco. A prop meu viatja l’expresident Mujica, paladí del poble, en la versió montonera-populista-bolivariana. El mar no sembla amable, tenyit d’un color fangós, i la meteorologia anuncia un front fred fins al diumenge. Però d’alguna manera, potser perquè les travessies per mar tenen una aroma poètica, tinc una sensació de calma, com si tot fluís sense núvols en la llunyania. En la placidesa, la llarga conversa amb Sanguinetti, de la qual ahir vaig tenir l’honor de gaudir: davant meu, un home perspicaç, de cultura immensa, que ha esdevingut el president més mític de tot Sud-amèrica. Als 82 anys ha tornat a l’esfera política i, malgrat les dificultats, intenta ser el fil que recús les moltes famílies de l’oposició uruguaiana. Tothom vol treure el Front Ampli del poder, que ostenta des de fa quinze anys, però aquest front “artiguista, antioligàrquic i antiimperialista”, sòlidament relligat amb el Congrés Bolivarià dels Pobles –que hauria finançat les seves campanyes electorals, segons veritat o maledicència de l’oposició–, demostra tenir un culo di ferro solidificat amb el poder, no endebades ha fet del clientelisme i l’entrada massiva de funcionaris un eficaç mètode de popularitat. Però el més interessant de la conversa no són les cuites de Sanguinetti amb el front opositor, sinó les reflexions de llarga volada que fa sobre el seu país en particular, i el continent en general. És un estadista profund, capaç d’analitzar els reptes a llarg termini i esbossar mesures estructurals per superar-los.

I és així com posa la lupa en la crisi brasilera, parla de les noves oportunitats de Paraguai –que sabria aprofitar l’espantada d’iniciatives empresarials a causa de la pressió tributària del Govern uruguaià– i recorda els vaivens eterns de la gran Argentina. Res del que passa al voltant li és aliè, i és la mirada de conjunt la que dona profunditat a la mirada propera. Polític amb llarga-vista en un temps de molta política amb miopia.

En aquests temps ‘fast food’, on tot es devora molt ràpid, un estadista sembla material arqueològic