L’ofici d’orfe

Vaig anar a veure l’obra Inconsolable un dia després, precisament, de la mort del pare d’un col·lega a qui, per donar-li el condol, vaig recordar allò tan tòpic que, amb l’adéu dels progenitors, “quedem asseguts al primer banc de la vida, esperant el nostre torn”. Javier Gomá Lanzón, autor del monòleg que es representa al Romea només fins diumenge vinent (no us el perdeu), deixa clar que amb aquesta mena de frases no anem enlloc. Perquè el desconcert –que tot ho omple quan arriba la pèrdua– està més enllà i més ençà d’aquests motllos de gramàtica amable que fem servir per acompanyar l’altre: “Sabía por supuesto que mi padre se moriría pero no sospechaba ni remotamente qué significaba para un hijo que muera su padre”. No és la mateixa cosa el saber que el coneixement que prové d’això que anomenem experiència. Aquella forma de revelació que acostuma a pagar el peatge del dolor.

El personatge del fill –l’únic de l’obra, interpretat amb matisos savis per Fernando Cayo– ens explica la seva exploració després de la mort del pare. Aquell fill sou vosaltres, amics lectors, i soc jo. Aquell fill som tots, units per l’estupor. “Cuando murió mi padre, fue como si hubieran arrancado las primeras páginas del libro de la vida. Parte de mí quedó enterrada con él para siempre, allí...” L’art de Gomá expressa, de forma precisa i elegant, el que hom ha sentit o sentirà. En la foscor del pati de butaques, vaig comprendre exactament, per fi, el que em va passar quan va morir la meva mare. Vaig comprendre la textura d’aquell estat que vaig experimentar llavors, en el qual totes les coses que l’envoltaven ja no eren les seves coses encara que, alhora, encara ho eren, aquella desconcertant constatació que alguna cosa s’havia acabat però continuava perdurant en una manera que jo no era capaç d’encaixar ni de traduir, com si hagués oblidat la meva llengua materna i hagués d’estudiar-la com un idioma estranger.

Potser el millor d’Inconsolable –un muntatge auster i delicat dirigit per Ernesto Caballero– és la contenció amb què se’ns proposa d’abocar-nos al límit, a aquella orfandat a la qual estem tots predestinats. Passem de fills a orfes abans de convertir-nos nosaltres en finats. “Somos huérfanos condenados a producir huérfanos”. Joan Fuster va escriure que tots som també “aspirants a cadàver”, un fet que hem d’assumir quan la mort arriba als que ens van engendrar. Cal travessar el duel, Gomá ens dona pistes per fer-ho dignament. De la mort ho sabem tot i, per tant, no en sabem res. Cada pèrdua ens col·loca en un pont fràgil entre la pena i la culpa. A l’escenari, trobem una resposta, tan concisa com pràctica: “Toda nuestra vida se resume en una demorada preparación de la verdad que entregamos a quienes nos sobreviven”. L’arquitectura del record. I, en aquest tràmit, fem el que podem.

No és la mateixa cosa el saber que el coneixement que prové d’això que anomenem experiència