Matriarcat

No escric això pel nou Govern d’Espanya, en què figuren 11 dones i 7 homes, però m’ha servit com a referència introductòria. Aquests articles no els puc escriure d’un dia per l’altre: he de meditar-lo, mastegarlo, estructurar-los, temptar-los i distanciar-los. El nou Govern d’Espanya va aparèixer quan feia algunes setmanes que donava voltes a J.J. Bachofen i llegia Das Mutterrecht, on estableix la hipòtesi de les lleis del matriarcat i l’existència d’una època prehistòrica anterior al matriarcat i al patriarcat.

Jurista i historiador del dret romà, va trobar els orígens del matriarcat. Hi havia costums reconeguts en el dret romà que no s’haguessin pogut originar mai en una societat patriarcal. Diu Heròdot: “Els licis prenen el seu nom de les mares, no del pare”.

Aquest matriarcat, Mutterrecht ,va tenir dues fases: l’època més primitiva de nòmades caçadors i recol·lectors, que va anomenar hetairisme (d’hetaira-Afrodita), i la segona amb l’aparició de l’agricultura, que va denominar matriarcat demètric (Demèter). En la primers regnava la promiscuïtat, en la segona la dona va imposar el matrimoni.

Es pot argumentar que si avui dia les relacions sexuals estan regulades per la llei i la promiscuïtat prohibida és perquè abans no estaven regulades i regnava la promiscuïtat. Perquè no es prohibeix allò que ningú no desitja fer. Si les relacions sexuals estan regulades per la llei és perquè abans estaven desregulades.

L’època de l’hetairisme sona a força diversió, per part masculina, esclar. L’orgia permanent de tots contra totes va acabar amb la instauració del matrimoni, que, si bé té inconvenients per a l’home, és molt més lògic, assenyat i tranquil per a la dona. La naturalesa ha fet l’home promiscu i lasciu perquè l’espècie es perpetuï, però el matriarcat va trobar la manera d’aconseguir mantenir aquest objectiu i tenir a ratlla els excessos sexuals.

Cultures antigues com la minoica de Creta i potser la tartèssia d’Andalusia estaven molt feminitzades. Creta no tenia ni exèrcits ni muralles. Però amb la invenció de la guerra la força física es va imposar com a element de conquesta, els homes es van allistar als exèrcits i, ja que les armes eren de proximitat –“Déu va crear l’home i Samuel Colt els va fer iguals”–, la força física es va imposar i els guerrers van tornar a l’oda primigènia reclamant les dones vençudes com a botí. Es diu que els famosos foners balears exigien cobrar directament en dones i vi. Després l’ensaïmada va venir a pal·liar aquests despropòsits.

Només la força de la llei protegia la dona de la força física de l’home, i aquesta situació de desigualtat i desemparament, fins i tot domèstica, es va començar a revertir al sud de França i el Pirineu català després de l’any 1000.

Les dones han de fer un altre pas més enllà perquè els marits no els amarguin la vida. Una relació de força bruta amb l’home, encara que sigui un marit únic, no els convé, i per això, a partir de l’any 1000, van inventar l’amor cortès. Ho explica molt bé el suís Denis de Rougemont a L’amour et l’Occident: l’aparició de l’amor cortès a Occitània, creat pels aristòcrates del sud de França i difós pels trobadors a les ordres d’elles. Ermengarda de Normandia, Ermessenda de Castellbò, Esclaramunda de Foix... consoliden la teoria i la pràctica d’Elionor d’Aquitània, la mare de Ricard Cor de Lleó, a qui cantava el trobador Blondel a la novel·la de Gore Vidal.

El 1066 va tenir lloc l’ocupació de Barbastre, en la qual va participar l’avi d’Elionor, Guillem, duc d’Aquitània, juntament amb el Cid Campeador i Arnau Mir Tost. Del botí es va emportar músics mossàrabs, cantors i ballarines que eren a Barbastre perquè allà veneraven la cort del sultà de Saragossa, vinguts al seu torn de Còrdova, en crear el Califat. Un vassall de Guillem, el vescomte Ebles II de Ventadorn, va patrocinar els primers trobadors: Marcabrú, Peire Rogier i el sublim Bernart de Ventadorn.

El problema de l’amor inventat per les dames i trobadors era que, de vegades, la majoria, no coincideix obligatòriament amb el matrimoni. D’aquí neixen la meitat dels guions de Hollywood i les novel·les vuitcentistes. Al Tractat de l’amor cortès d’Andreas Capellanus escrit a Poitiers cap a l’any 1170 s’enuncia com a primera regla d’amor la més inesperada i conflictiva: “El matrimoni no és una excusa vàlida per no estimar”. És a dir, que l’amor cortès es pot practicar fins i tot entre cònjuges! Però la idea general és que matrimoni i amor no tenen per què coincidir.

Amb aquest amor romàntic assegurat i la llibertat recuperada amb el divorci i les compensacions econòmiques, la dona entra en l’última fase del seu matriarcat, que és la que estem vivint actualment: la igualtat en tot.

Havia de ser així, era de justícia i de sentit comú que fos així, que no es pot pagar menys a una dona per fer la mateixa feina que un home, i està succeint ara, al segle XXI, en la nostra generació. No n’hi ha per sentir-se orgullós? I, a sobre, abans-d’ahir, a Espanya, es va plasmar per primer cop en un govern. El setge de Barbastre, quina cua que ha portat!

La naturalesa ha fet l’home promiscu, però el matriarcat va aconseguir mantenir a ratlla els excessos sexuals