La granota cranial (I)

El mòbil és claustrofòbic: amb el miratge de tenir el món a les teves mans, estàs més sola que mai

Veig que molts dels meus amics aprenen a meditar. O sigui que aplicant una estadística casolana diria que la pràctica de la meditació s’estén per la ciutat. No m’estranya. Aturar un moment el cap és urgent. No cal endinsar-se en la velocitat fragmentària, sempre interrompuda, de la nostra manera de viure des de la invasió tecnològica. És impossible acabar res perquè sempre apareix alguna cosa millor. Sempre existeix una altra opció. No hi ha descans. Diria que ho fem gairebé tot a salts de granota. Fins i tot pensar. Inquieta plantejar-se com aquest esvalot mental afecta el curs de les nostres vides. Els assumptes profunds –assumptes profunds de granota–. Les grans decisions que haurien d’encarrilar els nostres passos, a llarg termini. O ja no hi ha llarg termini, entretinguts en aquesta petitesa estrepitosa que ens porta pel nas, amb el cap cot davant el dispositiu.

Quan als teatres aconseguim, sota amenaça, que els espectadors apaguin els mòbils, tinc la impressió de formar part d’un ritu arcaic: un grup de gent resisteix durant més d’una hora fent atenció a un sol argument. O això potser és dir massa. Perquè només els espectacles realment bons aconsegueixen que les ments del seu públic els dediquin la seva concentració. El més normal és que el públic se’n vagi de viatge amb el pensament, una vegada i una altra. El repte és atrapar-lo. Als professionals de la ficció ens aniria bé tenir un detector de distracció del públic, per conèixer els moments més fluixos de la nostra feina, i arreglar-los: tirar-nos a terra o fer aparèixer un conill. Seria útil introduir dins dels espectadors uns lectors cranials que reflecteixin cada moment en què es posen a pensar en altres coses. Tot i que temo el pitjor.

Perdre el mòbil és fascinant. Em va passar l’altre dia, i vaig estar una bona estona a la meva estació de tren de sempre, però en una altra dimensió. La dimensió oblidada. Estiro el coll i veig cel, ocellets, persones. És tornar al planeta terra. Amb aquesta amplitud de mires constato que el mòbil és claustrofòbic. Esclafa. Amb el miratge de tenir el món a les teves mans, estàs més sola que mai. És el primer que veus quan no tens més remei que aixecar el cap: que l’andana és plena de gent enroscada, inclinada cap al petit déu de metall. Els espio per sobre de l’espatlla. Un home llegeix en el seu Facebook sobre l’estudiant premiat que demana atenció per als seus col·legues amb dificultats. Una dona es busca a si mateixa en un web per lligar. Una altra és a Rússia, amb els embolics del futbol. En canvi aquí, en aquesta estació, els arbres són més alts. Han crescut sense que jo me n’hagi assabentat. Potser també s’ha mort el canari i al nen li ha crescut barba. Perquè en aquests anys que he passat enroscada, la vida ha seguit el seu curs sense mi, com és natural. Començo a meditar. Continuaré informant.