La Vanguardia (Català-1ª edició)
Avantguarda i transgressió
Niño de Elche i Israel Galván enlluernen el primer dia
Com que l’oferta musical és àmplia, convé degustar-la amb alguns del altres sentits ben sadollats. Sigui al Sónar, sigui en un altre festival d’aquestes dimensions. Però en aquest cas es tracta de la cita barcelonina de música i cultura electrònica per excel·lència, que ahir va aixecar el teló de les seves activitats al seu capítol de Dia, al recinte firal de Montjuïc.
I en aquesta edició de xifra remarcable (un quart de segle explorant i, també, marcant tendència), l’oferta procura estar a l’altura a tots els fronts, com el gastronòmic. En aquest aspecte, al cap de poc de començar les descàrregues musicals a la una del migdia en un SonarVillage poc transitat a causa del sol i al SonarDôme amb una proposta malaia, a la zona d’acreditats i dels anomenats VIP la cuina de Les Cols ja anava ben greixada. És una de les tres propostes de restaurants amb estrelles Michelin que aquest any faran allò de sadollar altres sentits. En el cas de la proposta gastronòmica formulada per Fina Puigdevall, la proposta era triple: per 30 euros, un menú convencional (terrina de verdures i vinagreta, pollastre en escabetx i postres), un convencional vegà (la mateixa terrina, una ceba dolça del volcà Croscat farcida de vegetals i molles de pa, i postres) o un fast food de 15 euros consistent en dos llonguets d’aspecte ben gustós. Cap a les cinc de la tarda el veredicte era clar: una clientela majoritàriament estrangera i una predilecció pel menú complet normal entre les dues i les quatre, i més aviat d’entrepà abans i després. Avui serà el torn del mexicà Hoja Santa.
Entre les propostes que ahir havien despertat expectació, almenys entre l’aficionat local i nacional, la que van protagonitzar Israel Galván i Niño de Elche era una de les que més vots s’emportava a priori. La caracterologia de la parella ja convidava a l’interès, ja que es tracta de dos creadors que es mouen amb brillantor transgressora en els camps de l’avantguarda i l’experimentació. Galván, en el del ball; Francisco Contrera/Niño de Elche, en el del cant, el flamenc, els sons. Aquest últim ja és un vell conegut del festival i ahir va tornar en una proposta totalment diferent, en què la coreografia superficial, la veu i l’art bailaor de Galván van oferir una mostra de creativitat en estat latent, sense fronteres definides i determinada pels impulsos.
La proposta, que va omplir les 1.500 butaques de l’auditori del Sónar, no porta títol, cosa que n’il·lustra perfectament una de proposada sense contorn definit ni definible. Diversos capítols on la veu corre de la mà de Niño (que aquí té una legió d’entregats incondicionals) en forma de declamació, enunciat explicatiu, sons guturals o cançons flamenques més o menys ortodoxes. Al costat d’això, el taloneig –i gesticulació ocasional de braços i mans, i també alguna paraula– d’Israel Galván en superfícies canviants, com ara tablaos de fusta, plaques metàl·liques oscil·lants o un taula de fusta sobre les cordes d’un piano, una proposta radicalment avantguardista i modèlica per la seva transparència expositiva, amb una con- cessió mínima a la improvisació.
També impactant però en uns paràmetres totalment diferents va ser l’arribada a l’escenari de SonarXS de Chenta Tsai, el madrileny d’ascendència xinesa que s’ha fet un lloc tant en l’escena de les músiques urbanes nacionals com en la de la denúncia dels col·lectius LGTBIQA. És a dir, estem parlant de Putochinomaricón, un cantant/raper autor de lletres precises i imaginatives de denúncia i de crítica, que va anar desgranant a les seves peces més brillants com ara Tu puta vida nos da (un poco) igual, No tengo wifi o Gente de mierda.
Sobre unes bases sonores més aviat elementals i senzilles –vagues records d’Astrud, potser Hidrogenesse–, Chenta Tsai va anar lliurant un xou amb la cara maquillada, un xandall amb la llegenda Compro oro i de verb directe, afectat però sense mitges tintes entre tema i tema, que va fer les delícies d’un públic que s’apinyava davant l’escenari, un escenari que just a continuació acolliria la molt agradable descàrrega de les islandeses Cyber, un trio que al seu dia va néixer de la combinació de trash metal i disco i ara ofereixen un rap de tons agradables –les rítmiques
Niño de Elche i Galván treballen en obra oberta i feta a còpia d’impulsos Les músiques urbanes de tota mena van ser una de les protagonistes de la jornada
sintètiques del trap sonen– i estèticament atractius.
Un xoc de percepcions i de llunyanies geogràfiques, l’últim vèrtex de les quals podria ser el que va aportar la banda congolesa KOKOKO!, amb una proposta desenfrenada, caòtica i molt imbuïda d’esperit punk, com va protagonitzar al final el seu vocalista quan es va llançar al públic.