Moral per a la tropa

Fa unes setmanes, a la barra d’un bar, vaig veure Joaquim Luna ben acompanyat. Com que l’hora propiciava una densitat ambiental una mica caòtica, m’hi vaig acostar per mirar d’aprendre alguna cosa. Els mestres necessiten deixebles, i als candidats a ser-ho ens agrada practicar un sentit camaleònic de la discreció que no interrompi cap conversa ni cap maniobra, elegant i noctàmbula, d’aproximació. Em va admirar la gestualitat de Luna: ni massa excessiva per aclaparar ni massa passiva per avorrir, idònia per completar un to de veu, macerat en cubalibres, que li ha permès convertir-se en referència radiofònica( Islàndia, RAC1) d’un tipus de periodisme que fa dècades que cultiva, per escrit, a La Vanguardia.

Tot i que amb els anys he perdut oïda, estic segur d’haver sentit una de les paraules que Luna li deia a la seva interlocutora: “Mortadel·la”. Em va semblar que si de matinada algú era capaç d’obrir portes amb una contrasenya com aquesta hi havia motius per a l’esperança. Notícia: Luna acaba de publicar Quina tropa! (Ed. Destino), un llibre de records que se suma al corpus, cada vegada més cabalós, de memorialisme periodístic barceloní. Situat entre les memòries de Lluís Foix, Jaime Arias i Enric González, el llibre destil·la el punt just de passió per la informació internacional i, alhora, un respecte fraternal per una tribu que ha perdut identitat i que, potser per això, convé rememorar sense ferir la precària susceptibilitat de les noves generacions de periodistes, sempre disposades a menystenir la batalleta com a font de coneixement. La temerària generositat de Luna no es limita a la seva sinuosa loquacitat mortadèl·lica. Amb aquest llibre eleva a públiques les anècdotes més rendibles dels sopars, sobretaules i penúltimes copes que, en privat, ha sabut convertir en intransferible way of life. Països asiàtics en temps convulsos, promiscuïtats amb la perifèria de la Casa Blanca, incursions en deserts en guerra tan perillosos com els clubs d’intercanvi parisencs on el millor és perdre la memòria.

I de tant en tant, per reivindicar la capacitat d’observació dels millors reporters i corresponsals, un manat de frases perdurables: “A tots els països, la nit diu tant o més que el dia. La manera de relacionar-se és una altra, el rellotge s’oblida i emergeix, entre copes, el caràcter de moltes societats”. O: “Les redaccions han evolucionat i avui, em temo, han deixat de ser un refugi de noctàmbuls per convertir-se en oficines de professionals matiners que fins i tot aspiren a la conciliació familiar, a sopar d’horeta i a sobre amb la família”. Que un divorciat amant de la promiscuïtat i la tauromàquia hagi sigut tan fidel a un únic diari deu ser la conseqüència d’una coherència en què la memòria li ha servit per vèncer un cert pudor a no semblar més vanitós del que és i, alhora, per donar les gràcies a (gairebé) tots els seus col·legues i a tots (sense el gairebé) els seus lectors.

La memòria de Luna és una coartada per parlar de l’ofici i donar les gràcies als col·legues i als lectors