Alleujament i preocupació

El BCE avança cap al final de l’expansió monetària i l’augment de tipus d’interès. Per bé que, com sempre amb Draghi, es posa una espelma a Déu i una altra al diable. Així, s’allarga fins al desembre la compra d’actius (bàsicament, deute públic), però es condiciona a la consolidació de la inflació. També s’acorda que es reinvertiran els recursos per amortització de deute, i això per un llarg període després de finalitzar les compres i tant com sigui precís. Finalment, i això sí que és innovador, s’anuncia que la primera pujada de tipus no tindria lloc fins després de l’estiu del 2019, encara que depenent de com evolucioni la situació. Aquest to cautelós expressa tant la incertesa sobre la millora de la inflació i els riscos que amenacen la recuperació (Itàlia, guerres comercials, senyals de feblesa de l’activitat a l’eurozona), com la divisió del BCE entre el sud, desitjós de mantenir l’actual política, i Alemanya i els seus socis, que consideren que s’ha anat massa lluny.

Des de fa setmanes, el BCE ha estat preparant els mercats i els governs. De fet, l’anunci que la inflació sembla que es recuperi, efectuat fa poc per Peter Praet, el seu economista en cap, explica alguns dels ensurts que ens ha donat últimament el deute públic italià. Però encara que no hi ha hagut sorpreses excessives, cal destacar l’equilibrat to del comunicat final del BCE, rebut amb una barreja d’alleujament i preocupació.

Per als partidaris de la política de diners barats, alleujament per la prolongació i la porta oberta a noves extensions si calgués, alhora que preocupació perquè s’apunta al seu final; per als que desitgen tancar aquella etapa, alleujament perquè ja hi ha data de caducitat, i preocupació perquè es deixa subjecta a canvis en la dinàmica econòmica.

Com cal interpretar aquestes decisions? El més rellevant no és l’augment de tipus d’interès, ni l’anunciat final de les compres de deute; més crucial serà el moment en què es deixin de reinvertir els fons procedents de l’amortització de deute en poder del BCE. I això perquè el més substancial aquests últims anys ha estat l’abundància de liquiditat, i la caiguda de tipus d’interès a llarg termini que ha generat; i, mentre es mantingui el volum del balanç del BCE, aquesta liquiditat no es reduirà. De fet, el governador del banc central de l’Índia, Urjit Patel, ha assenyalat la disminució del balanç de la Fed americana com a responsable de l’escassetat de dòlars que explica les crisis de l’Argentina o Turquia.

Com sempre des del 2011, estem atrapats per desitjos inconfessables: si les coses van bé, preocupats per la pròxima tensió monetària i l’elevació de tipus; si van malament, contents perquè es prolonga l’excepcional actuació del BCE. Avui, encara que caldrà veure-ho finalment, sembla que el final de l’anormal etapa de laxitud financera és més a prop que lluny. Si això és així, caldrà adaptarse a la bravesa del nou món que anuncia.

El punt crucial vindrà quan el BCE deixi de reinvertir els fons procedents de l’amortització de deute