Saber desconnectar

L’omnipresència dels sistemes de comunicació comporta diversos inconvenients, com la impossibilitat d’avorrir-se, tal com explica Carles Casajuana: “Les notícies arriben a tot arreu de forma immediata, simultània. Això és sens dubte un avenç, però si un vol allunyar-se del fragor de l’actualitat i viure en pau no deixa de tenir inconvenients. Ja se sap: el progrés ens pren amb una mà el que ens dóna amb l’altra. En una platja recòndita pot ser tan difícil desconnectar com en una gran ciutat”.

El Govern central ha donat els primers passos per destensar la crisi catalana. La ministra portaveu Isabel Celaá ha reconegut que “el primer problema polític d’Espanya és el territorial” i que el Govern espanyol té intenció de dialogar i negociar. Diuen els diaris que “Sánchez telefona a Torra i se citen per a una entrevista”. D’altra banda, s’ha anunciat l’aixecament del control previ dels pagaments de la Generalitat “com a gest de normalització”, que ha merescut dures crítiques del PP i Ciutadans. Miquel Iceta, per la seva banda, ha contribuït a bastir ponts, sense pretendre en cap moment exercir de mediador. Sembla, per tant, que s’entreobre la porta a l’esperança. Encara que sigui només una miqueta. Però, arribat aquest moment, cal tenir clares algunes idees a fi que aquesta esperança que despunta no desemboqui en un descomunal fracàs. En primer lloc, cal saber que el diàleg que s’iniciï no es pot limitar a un diàleg informatiu, destinat a informar l’altra part de quins són els objectius perseguits. No hi ha lloc per a aquest diàleg: ja ens ho tenim tot dit, fins i tot amb males formes, així que ja ens sabem fil per randa la posició de l’altre. No pot ser tampoc un diàleg dialèctic, en el qual cada part s’entossudeixi a convèncer l’altra de la superioritat de les seves raons. Estem immunitzats: fa temps que van cristal·litzar les respectives posicions. De la qual cosa es dedueix que l’únic diàleg encara possible és el diàleg transaccional, en el qual uns i els altres es vegin obligats a recíproques concessions doloroses, sense les quals seria impossible un acord.

Ara bé, perquè aquest diàleg transaccional sigui viable cal que estiguin clars els límits a què està subjecte: un de material i un altre de formal. El límit material ve imposat pels punts sobre els quals cada part no pot transigir. Pel Govern central aquest nucli dur innegociable és la independència de Catalunya i la relació bilateral Espanya-Catalunya com dos estats sobirans. Pel Govern català és innegociable el reconeixement de Catalunya com a nació, l’atribució a la Generalitat de competències identitàries exclusives (en llengua, ensenyament i cultura), l’autogestió dels recursos financers (límit a l’aportació al fons de solidaritat i agència tributària compartida) i la consulta als catalans sobre si aproven o no el pacte al qual s’arribi, en el seu cas, de resultes d’aquest diàleg transaccional. Però, a més d’aquest límit material, el diàleg transaccional està subjecte a un altre límit: un límit formal que delimita el terreny en què s’ha de desenvolupar necessàriament la negociació. Aquest límit és la llei; i, per ser més clars, aquest límit és la Constitució espanyola, pedra angular del sistema jurídic que vertebra la nostra convivència, fa possible la pau i impedeix l’enfrontament des que va ser democràticament aprovada.

L’impediment més greu que hi ha, ara com ara, per a aquest diàleg transaccional és l’absència d’una franca acceptació d’aquests límits per part del Govern de la Generalitat. La premsa ha estat explícita: “El socialista (Miquel Iceta) va insistir que la negociació s’ha d’inscriure en la legalitat, mentre el Govern (el president Torra) va rebutjar condicions a priori i va avisar que no renunciarà al dret d’autodeterminació”. En aquest mateix sentit s’ha pronunciat la consellera Artadi en dir que el Govern vol dialogar “sense condicions i sense límits”. Més clar, l’aigua. El Govern de Catalunya no accepta la Constitució com a marc del diàleg i insisteix en el seu dret a forçar –sí, a forçar– la independència. Cal anomenar les coses pel seu nom. I és procedent també afegir un comentari tan directe com les paraules de Torra i Artadi. Un pacte partint absolutament de zero, com el que ells pretenen, només es pot donar quan s’ha produït un buit normatiu a conseqüència d’una guerra victoriosa o d’una revolució triomfant que hagin destruït el sistema jurídic preexistent. Raó per la qual la pregunta que cal fer-se és: on són aquesta guerra victoriosa o aquesta revolució triomfant que han fet taula rasa de l’Estat espanyol?, de veritat creuen que Espanya és “la morta” que, de vegades, veia el poeta?

Si persisteix la negativa del Govern de la Generalitat a acceptar com a marc del diàleg la Constitució, el Govern d’Espanya no podrà dialogar encara que vulgui. I això farà que el problema català es converteixi en crònic fins que el pas del temps i els danys provocats imposin una sortida. La paraula sempre no existeix en política. Aquesta sortida serà una negociació que llavors –patides les conseqüències de l’enquistament– serà inevitable. I, si van mal dades, hi haurà una falsa sortida imposada per la força, sigui la força ritualitzada dels procediments judicials, sigui la força –aquesta vegada sense límits– exercida a camp obert.

Cal fer un esforç gran per impedir aquesta deriva forassenyada i admetre que no hi ha altra sortida racional i democràtica que el pacte transaccional fundat en la llei com a marc, la política com a tasca i la paraula com a instrument.

Cal fer un esforç per impedir aquesta deriva i admetre que no hi ha altra sortida que el pacte fundat en la llei com a marc

PGIAM / GETTY