Confusions

LA civilització de l’espectacle té com a valor suprem l’entreteniment. No sé si això ens condueix a un món feliç, però és evident que convertir la inclinació natural de l’ésser humà a passar-ho bé en el motor de la història suposa banalitzar la cultura a favor de la frivolitat i menysprear el periodisme en benefici de la xafarderia. La tecnologia, que ens ha permès millorar la manera de comunicar-nos, de relacionar-nos i d’informar-nos, també ha facilitat que la diversió substitueixi sovint al rigor, la propaganda al compromís.

En la societat de l’espectacle la frontera entre el seriós i l’intranscendent, entre la informació i l’ocurrència es dilueix. El periodista és freqüentment rellevat en el protagonisme de les notícies per altres actors. Tothom s’atreveix a explicar el món i fins i tot el troben divertit, com si la realitat fos mal·leable com la plastilina, com si el somriure fos la línia del cel. Walter Lippmann, mestre de periodistes, va escriure fa mig segle que la tasca dels reporters s’ha arribat a confondre amb la de predicadors, evangelistes, profetes o agitadors. El problema és que ara els professionals de la ploma s’han d’obrir pas entre trilers, venedors de loció capil·lar i carteristes de mans matusseres.

No està en mans del periodisme, almenys per si sol, canviar la civilització de l’espectacle, sobretot quan hem deixat que s’imposi. Però no podem assistir impàvids a l’espectacle que un futbolista com Piqué tingui una empresa en la qual un altre esportista com Griezmann anunciï en un vídeo si fitxa pel Barça o romandrà a l’Atlètic de Madrid. Que una notícia es converteixi en un negoci personal quan la desconeix el club que li paga és un despropòsit. Quan a més el productor es posa formidable dient que això és periodisme per altres mitjans resulta un disbarat. El periodisme és fill de la cultura de la llibertat, no dels domadors de circ.