La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’últim de l’estirp
Yosif Talmaso és un dels últims jueus de Samarkanda. Parla fluix i a poc a poc, els ulls gairebé sempre perduts en un més enllà que només ell pot veure. Ha escrit el seu número de telèfon en un maó, situat a l’altura dels ulls, al costat de la porta que dona accés a la petita sinagoga Gumbaz, en la part vella d’aquesta ciutat uzbeka, antiga capital imperial en la ruta de la seda. Acudeix a la trucada en una bicicleta gran i negra, que podria haver estat xinesa o soviètica. La deixa al peu de la gran menorà que hi ha al pati, un oasi tranquil amb cirerer, parra, pollastres i gallines.
Vam parlar una estona aquest dimecres passat sobre la història dels jueus a l’Àsia Central i la conversa em va recordar a una de molt similar que vaig tenir fa tres anys a Diyarbakir amb el pare Joseph, diaca de l’església assíria de la Verge Maria, un dels últims cristians a l’emmurallada ciutat d’Anatòlia.
Amb prou feines queden 35 cristians a Diyarbakir, que oculten la seva identitat sota noms musulmans i cognoms turcs. Talmaso explica que els 250 jueus de Samarkanda viuen en pau, recordant el passat i enyorant els fills que han emigrat a Israel, Europa i Nova York.
Ser els últims, com són aquests dos joseps, és molt menys que ser una minoria oprimida. És gairebé impossible que els seus pobles tornin a florir on ho van fer fa dos mil anys. Si la història no va estar mai de part seva, la política no ho està ara. Sobreviuen en entorns autoritaris, necessitats d’identitats monolítiques, no en democràcies cosmopolites i segures de si mateixes.
La xerrada amb Talmaso, sota la calor lenta, eixuta i pesada de l’estiu uzbek, es va creuar amb la deriva del Aquarius per la Mediterrània, l’encaixada de Kim Jong-un i Donald Trump a Singapur i la inauguració del Mundial de futbol a Moscou, festival esportiu que Vladímir Putin va compartir amb Mohamed bin Salman, el príncep hereu de l’Aràbia Sau- dita. D’alguna manera, en aquests tres esdeveniments hi ha salvadors i salvats, un trompe-l’oeil i una metàfora d’aquest present derrotista.
Kim, Trump, Putin, MBS i Conte, el nou primer ministre italià que s’ha negat a acollir els immigrants africans de l’Aquarius, també creuen que són els últims de la seva estirp, líders escollits per salvar els seus pobles de la decadència. Per aconseguir-ho utilitzen la força de les armes, el racisme, el populisme i l’autocràcia. Els drets humans, la cadena de valors que ha unit al Yosif de Samarkanda amb el Joseph de Diyarbakir al llarg de vint segles, són un mer recurs dialèctic en els seus discursos.
A aquesta cadena, tot i això, s’haurien unit, quasi sense esforç, els imams de Majok Atori, una vella mesquita de Bujara, una altra ciutat clau en la ruta de la seda, que permetia als jueus resar en un espai de la planta baixa.
Hi va haver una època, difícil d’avaluar, potser mítica, però per això no menys certa en l’imaginari col·lectiu dels pobles d’aquesta part d’Àsia Central, marcada pel comerç de les caravanes que unien la Xina amb Europa. L’intercanvi generava riquesa i tolerància, un anar i venir de béns i creences que avui sembla més difícil i menys convenient.
A Donald Trump, per exemple, sembla que no li interessa. La setmana passada va destrossar el G-7 i aquesta ha obert una guerra comercial amb la Xina i la UE. El mes vinent és molt possible que espatlli la cimera de l’OTAN perquè més que reunir-se amb els seus aliats europeus prefereix veure’s amb Putin. Tot i això, com no pot saltar-se la trobada de l’Aliança en muntarà una amb el president rus. L’ordre internacional que, liderat pels Estats Units, va sorgir de la Segona Guerra Mundial ha perdut el seu sentit.
Trump va boicotejar la cimera del G-7 al Quebec arribant tard i anant-se’n aviat. Més que negociar amb Macron, May i Merkel, preferia el xou televisiu de Singapur amb Kim Jong-un, dirigent cruel i sanguinari que ara ha après a saludar i somriure.
Una cosa semblant pot succeir el juliol, quan els aliats se citin a Brussel·les i Trump vagi a veure a Putin. Viena podria ser el lloc. Trump l’hi ha demanat a Sebastian Kurz, el canceller austríac, populista i d’extrema dreta, i aquest ha acceptat. Ningú no pot descartar que Trump i Putin es vegin abans de la cita aliada a Brussel·les. Si acaba sent així, l’afront als aliats serà encara més gran.
A Itàlia, Conte també és al capdavant d’un Govern extremista i xenòfob que advoca per acostar-se a Rússia, és a dir, per acceptar l’annexió de Crimea i la influència russa en el Donbass, mentre tanca les portes als africans de l’Aquarius.
L’última vegada que les fronteres d’Europa es van moure per la força, quan la raça era més important que l’individu i la desconfiança entre els estats va portar a tolerar el nazisme i la seva expansió militar, sis milions de jueus van ser exterminats. A Bujara i Samarkanda en van arribar milers que fugien, principalment, de Polònia.
La deriva de l’Aquarius la podríem comparar amb la de l’Exodus, el vaixell que, al final de la Segona Guerra Mundial, va intentar dur a Palestina els jueus que havien sobreviscut a l’holocaust. La Gran Bretanya ho va impedir i aquells refugiats, després d’un llarg periple, van acabar internats en camps alemanys. Els migrants subsaharians a bord avui de l’Aquarius podrien dir que Europa no ha canviat gaire en els últims 70 anys. També ells tenen motius per creure’s els últims de la seva estirp. Si haguessin pogut parlar amb Yosif Talmaso haurien comprès, però, que el destí no és a les seves mans. “Només Déu sap si desapareixerem de Samarkanda” va sentenciar el jueu dels ulls en el més enllà.
A la vella Samarkanda sobreviu un jueu que és un exemple dels estralls de la història i la política