La Vanguardia (Català-1ª edició)
Doncs sí, hi ha socialisme
Pedro Sánchez, com a president, no ens ha sortit gaire xerraire. Des del 2 de juny, quan va accedir a la Moncloa, i ja som el 16, només se li ha sentit el “prometo per la meva consciència i honor”. Per no parlar, no va explicar ni la caiguda de Huerta. Sembla que segueix la norma dels jutges, que només parlen mitjançant les interlocutòries i sentències. Sánchez, de moment, només parla a través dels nomenaments i les decisions del Consell de Ministres. No passa res: ja parlarà quan arribin les sessions de control o es consideri preparat per fer declaracions. Des de l’oposició es parla molt bé: n’hi ha prou d’estar a la que salta. Al govern, de callar mai se’n sap prou. El que seria preocupant és que Pedro Sánchez hagués arribat a la presidència sense guió.
És possible que hi hagi alguna cosa d’això. Als ministres, que treballen amb passió de principiants que necessiten fer mèrits, se’ls nota que no tenen una guia doctrinal i operativa. Acabada la fase d’exaltació del diàleg i la bondat, no sembla que Josep Borrell i Meritxell Batet tinguin el mateix discurs sobre Catalunya, per esmentar l’exemple més visible i potser més inquietant. La primera impressió després del segon Consell i dels propòsits expressats pels ministres és que s’adopten o s’anuncien mesures a impulsos de l’actualitat (cas Aquarius )o simplement per fer la política contrària a la que va fer el Partit Popular.
I així, si Rajoy va permetre al seu ministre de l’Interior col·locar concertines a la tanca de Melilla, Grande-Marlaska es proposa suprimir-les. Si en els càlculs de Rajoy no hi entrava la possibilitat de reunir-se amb Torra sense una renúncia prèvia del president català als seus principis independentistes, Sánchez alimenta l’esperança que una reunió tingui efectes taumatúrgics. I la bomba d’ahir: si Rajoy va treure l’assistència sanitària a gairebé un milió d’estrangers, la primera mesura formal de l’equip socialista ha estat tornar per decret a l’assistència sanitària universal. Pel mig s’hi barreja el realisme, i una mesura tan del PP com la reforma laboral no serà derogada, sinó simplement matisada. El senyor Rajoy va fer una política tan economicista que va deixar un terreny gran i fèrtil per fer el contrari i amb això recuperar identitat d’esquerres, una identitat socialista per reconquerir electorat. A Sánchez les enquestes encara li somriuran més.
La conclusió provisional és que Espanya torna a descobrir que hi ha socialisme. Com a mínim que és possible una mica de socialisme, quan fa un mes les mateixes enquestes el posaven en cada edició camí del cementiri. S’assembla tot bastant a Zapatero, en les formes i en moltes de les paraules ensucrades que es fan servir (il·lusió, consens, ganes de treballar...), però el socialisme ha tornat. Ara només falta discurs perquè no es quedi en socialdemocràcia melosa, administrativa, moguda per impulsos o per pura estratègia anti-PP. I el petit detall final: que, si augmenta la despesa pública com sembla previsible, surtin els comptes. Ai, els comptes! Quan es fan d’esquerres, es compleix la maledicció de Rajoy: solen acabar malament.